Mostrando postagens com marcador imigrassion veneta. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador imigrassion veneta. Mostrar todas as postagens

terça-feira, 7 de outubro de 2025

Tra Le Radise e i Orisonti



Tra le Radise e i Orisonti  

La Vita de Bartolomeo Mussioni


Bartolomeo Mussioni lu el ze nassesto ´nte l´ano 1868 in la pìcola località de San Giacomo de Veglia, che lora fasea parte del comune de Vittorio Veneto, ´nte la provìnsia de Treviso. El posto el zera un canton modesto del Véneto, difeso da le coline, pien de vignai, che se levava come guardian silensiose sora i campi coltivà. Là, la vita la seguia el passo antico del laor contadin, con el campanel de la cesa che i segnava i zorni, e le staion che i detava el destin de le famèie.

Da bòcia, Bartolomeo el gavea imparà che la tera podea essar a lo stesso tempo generosa e crudele. Le pianure intorno a la vila, pien da file de formento e da vigne malà e smagrì, domandava fadiga sensa fin. Ogni staion, el calor brusava i campi fin quasi a coparli; ogni inverno, la brosa brusava quel poco che el zera restà. Ghe gera ani che la racolta no vegnìa gnanca che ’na manada de gran, che no bastea gnanca par dar da magnar a la famèia ´nte i mesi pì duri. ´Nte sti tempi, el silénsio de la casa el fasea peso, sbregà sol dal pianser sordo de le mare e dal rumor lontan dei vassor tirà a fadiga da i bo magri.

Ma el mondo de Bartolomeo no el se fermava mìa so le fadighe de la tera. Da zòvene, le vose che passava tra le vale e de boca in boca: stòrie de tere lontan, de ’na vita nova oltre el mar. Tra le sbachetà del campanel de Vittorio Veneto, fra el brusìo dei veci e la curiosità dei pì zòveni, nasséa raconto de famèie che i zera partì verso l’Amèrica. Se diseva che zera un continente fértile e sensa fin, ’ndove la tera no bisognava mìa chiederla in afito e ’ndove le racolte se moltiplicava come benedission.

Sti raconti, tante volte ingrandì e coerte de mistero, i scaldava l’imaginassion dei pòveri contadin. Par Bartolomeo, che già da tempo conosséa l’incertesa de la subsistensa, l’idea de ’na tera ’ndove pan e mel pareva nasser da la natura stessa la fasea l’efeto de ’na promessa divina. Era come se el destin ghe ofrìsse, oltre le coline de Treviso, un orisonte novo, vasto e luminoso, bon de scampar la so famèia da la misèria e darghe un futuro de abondansa.

´Ntel 1884, quando Bartolomeo lu el gavea compiù sédese ani, la so vita la provò el primo gran sbaltón. Quela staion, el so zio Santo, omo de spìrito inquieto e coraio raro, el decise de romper i confin de la tradission e de provar fortuna oltre el mar. El partì da Vittorio Veneto portando con lù la mòier e le do fiole, e lassando drio la vècia casa de piera e i vignai che no mantegnea mìa la famèia. El adio el fu segnà da làgreme nascoste e dal suon pesà del campanel ´ntela pìcola piaseta avanti la cesa, che parea quel zorno che i suonasse mìa sol par chi restava, ma anca par la fin de ’na era.

Pochi mesi dopo, son rivà le prime notìsie de la traversia. Raconti pien de fogo disea de un Brasil vigoroso, ’ndove la tera se vertia generosa davanti a chi gavea brassi forti par coltivarla. Se contava de fiumi larghi come mari, de campi cussì vasti che l’òcio no rivea a vardar la fin, de racolte che passava molto ogni speransa. Par chi che vivea soto la penùria de le campagne vénete, ste notìsie le pareva rivelassion de un Eden ritrovà.

Ogni parola che rivava, ghe fasea nasser drento a Bartolomeo un mar de sentimenti. Tra la dura realtà de San Giacomo de Veglia e le promesse de un continente sensa confin, ghe se instalava ’na inquietudine che el no ghe fasea pì dormir en pase. El zòvene, ancora segnà da l’ingenuità dei so sédese ani, el ga scominsià a vardar el mondo come ’na stradela che se sparti in do: restar ligà a le coline che le gavea segnà la so infansa o metarse tuto in zogo ´nte l’incertessa de tere scognossù.

La resolussion la se formò pian pianin, come le staion che le fa madurar la vigna. Spinto da ´na mèscola de curiosità, speransa e da la voia quasi istintiva de romper la repetission de la scarsità, Bartolomeo se unì a l’onda migratòria che se spaiva par la so zona come ’na marea silensiosa. ´Ntel zorno de la partensa, el lassò Vittorio Veneto con el cuor spacà: da ’na parte, la nostalgia forte de la pàtria, de le coline, de le famèie che el no vardarìa pì; da l’altra, la speransa ardente de l’scognossù, che ghe pareva ’na promessa de rinàssita.

La traversia la ze stà longa: trenta zorni sora el mar sbregà fin al porto de Santos. Quasi sensa posar i piè, Bartolomeo domandò a le autorità de essar mandà a la Colónia Caxias, ´ntel Rio Grande do Sul, ’ndove la famèia del zio la stava za scominsiando a piantar radise. El rivò a Porto Alegre el 13 de maio del 1888, pròprio el zorno che Brasil el ga abolì la schiavitù. Ma par Bartolomeo e par chi che zera rivà, el mondo novo el zera ancora duro e feròs: no ghe zera schei, no ghe zera crèdito, no ghe zera garantìe. El peso de la realtà fasea pì forsa che el sònio de l’Amèrica.

Intanto, el nono e el zio Giovanni, che i zera restà ancora in Itàlia, i proponeva de tornar indrìo; ma Bartolomeo scoltà la volontà ferma de so pare Vittore e del zio Prosdocimo: la famèia zera za là, e l’oportunità la bisognava èssar coltivà, anca se pian e con fadiga. Anca se Bartolomeo e la zia Lucia al prinsìpio i volea tornar in Itàlia, la testardessa del pare e la forsa de la comunità i ghe ga fato restar. Tra sbufi e lamentassion, Lucia mostrava el so dispreso par ’sta “tera de selvadeghi”, mentre che Bartolomeo, con el cuor tasto, l’aceptava la volontà divina e el corso inevitàbile de la vita.

El tempo, implacàbile e pasiente, el portò co lu l’adatamento e i primi fruti de la fadiga. Le man dure de Bartolomeo e de la so famèia le scominsiò a trasformar la tera bruta in campi ordenà. Là ’ndove prima ghe zera mia che mato e sasso, saltava fora file de formenton che se levava verdi come stendardi soto el sol tropical. I semi de formento, che i zera importà in pìcola quantità, i ga trovà dificoltà, ma pian pianin i imparò a crèssar sora quel novo suolo, come se anca lori i zera emigranti in serca de radise. Altri grani, seminà in pìcoli pesi, i completava il novo paesàgio agrìcola che se alargava ogni stagion.

El gran cambiamento el ze rivà con la plantassion del primo vignal. Tra zape, stacheti de legno e pasiensa sensa fin, Bartolomeo el vardava spuntar no sol le vite, ma l’elo simbòlico con la tera de la so orìgene. Le vigne, ancora fràgili, le se movea con el vento come ricordi vivi de le coline de Vittorio Veneto. Ogni rama che vegniva la zera pì che ´na promessa de racolta: la zera la prova che, anca lontan, se podéa refar un canton de pàtria.

Con el laor straco, i ze rivà i primi segni de progresso. I negosianti locài, che prima i gera sospetosi, i ga scominsià a dar crèdito. El nome dei Mussoni el ga scominsià a sircolar ´ntei registri de la colònia, ligà a la perseveransa e a la bon resa del coltivo. ’Na sensassion tìmida de stabilità la se insinuava, ancora fràgile come un filo de vero, ma bastevole par dar a la famèia un novo fondamento.

Ogni passo, ogni racolta, ogni progresso consolidava la presensa dei Mussoni sora quel solo forestiero. Le case de legno se levava intorno ai campi, i magazini tegneva i fruti de mesi de fadiga, e la tera che al scomìnsio pareva ostìl scominsiava a mostrarse compagna. Ma drento al cuor de Bartolomeo restava un vodo che no se colmava mia. La nostalgia de la pàtria la no l’abandonava gnanca: ´nte le noti silensiose, con el vento che passava tra le fessure de la pìcola casa, lu se sentiva ancora in San Giacomo de Veglia, scoltando la campana de la ceseta e vardando le coline vénete che se colorava d’oro con el tramonto.

La vita ghe imparava che el zera possìbile far radise anca in tere lontan, ma mia strapar da l’ànima el ricordo de quel che zera lassà drio.

Bartolomeo, segnà da prove e da speranse, lu el ga imparà che el vero viaio no el stava mia solo ´nte la traversia del Atlàntico, ma ’nte la costrussion de ´na vita dignitosa ´nte tere che, anca se lontan e dure, podéa diventar casa par chi che gavea la perseveransa. Tra la memòria de le coline de Treviso e i orisonti spalancà del Rio Grande do Sul, lu el ga trovà el so destin — ’na esistensa de fadiga dura, pìcole conquiste e, sora de tuto, la promessa de un futuro fato con le so man.

Nota de l’Autor

Scrivar sta stòria la ze stà par mi pì che un eserssìsio de imaginassion: el ze stà un mergúio profondo ’nte la memòria cołetiva de mile e mile de famèie che, come Bartolomeo Mussioni, i ga lassà la so tera nativa in serca de ’na vita mèio. Contando i passi de un personaio finto, ma inspirà a la realtà de tanti emigranti véneti e de altre region de l’Itàlia, mi go volù dar vose a l’esperiensa universal de chi che se cata diviso tra l’amor par le radise e el bisogno de vardar verso novi orisonti.

La scielta de contar la vita de Bartolomeo la ze nassesta da la voia de capir el drama silensioso de l’emigrassion: el peso de la fame, de le racolte inserte, de lo adio con làgreme, ma anca la speransa testarda che moveva òmini e done a traversar el mar. Scrivar de lu el ze stà ’na maniera de onorar mia soł ’na generassion de italiani che i contribuì a costruir el Brasil, ma anca le stòrie de fadiga, adatamento e fede che le resta vive ancora ’nte la memòria dei so dessendenti.

´Nte la narassion, mi go sercà de mostrar che la traversia de Bartolomeo no se fermava mìa soł a l’Atlàntico: la zera anca ’na traversia interior. Ogni vigne piantà, ogni peso de tera lavorà, el zera mìa sol un gesto de sobrevivensa, ma ’na tentativa de refar, ´nte tera forestiera, la pàtria lassà drio. E qua che la stòria la deventa universal: tuti noaltri, a un serto punto de la vita, semo costreti a imparar a meter in bilansia quel che portemo da l’orìgene con quel che speta noi pì avanti.

Mi go decìso de scrivar Tra le Radise e i Orisonti parchè credo che la leteratura la ga la forsa de salvar quel che tante volte el tempo el vol canselar. La saga de Bartolomeo Mussioni la ze, in fondo, un tributo al coraio, a la perseveransa e a la nostalgia. La ze anca un invito al letor a rifletar sora le so pròprie radise e orisonti — sora quel che gavemo lassà drio e sora quel che spinge noialtri a ´ndar avanti.

Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta



domingo, 17 de agosto de 2025

Tra Erbe e Novi Orisonti



Tra Erbe e Novi Orisonti


Giuseppe lu el ze partì de Ciósa soto ‘n cielo pesà de nuvole scure, portando no so ‘na valisa de corame consumà dal tempo, ma anca el vècio peso del sapere che la mare ghe gavea lassà — ‘na farmacopea viva de la famèia, ‘na eredità pì pressiosa de ogni moneda. In quele tera del Vèneto, ‘ndove le erbe medicinài le cresseva drento ogni orto e el poso el zera fonte de vita e de cura, el gavea imparà che la natura la regala remèdi sèmplisse, ma potenti. Decoti de malva, camomila, tamarindo e rebarbaro i zera el solievo contro le pene che la povertà e el fredo no sparagnava; la santonina, ‘na amara infusion de fiori de artemìsia, la zera l’arma contra i vermi che tormentava i putei e confondeva medéghi e mare.

Ai oci de tanti, quela medesina popolar pareva superstission o ritardo, ma par Giuseppe e la so zente la zera l’essenssa de la sopravivensa. Lu el se ricordava de le sere che le mare preparava con cura le posion, i bagni caldi par levar la testa pesà, le sanguesughe messe con pressision brusca par tirà fora el mal, e le pomade fate de òlio, sapon e erbe, spalmà sora le zone malà silensiose che nissun vardava.

El viaio fin al Brasile el ze stà longo e crudele. L’Atlàntico pareva sensa fin, e l’insertessa la zera compagna de ogni zorno. Quando lu el ze sbarcà, Giuseppe el ga trovà ‘na tera de caldo brusente, foreste dense e un cielo massa vasto par i so oci acostumà a le coline italiane. La lèngua la zera un muro, el laoro duro e massacrante, e la nostalgia un pugnal piantà drento el peto. Ma drento el cuor, el gavea la forsa de le radise, de quele erbe sèmplisse e de quel sapere popular che, anca se ele gavea lassà la so tera, no la gavarìa mai lassà lu.

In colònia, tra la foresta serà e la tera nova, Giuseppe e i so compagni i dovea rifar tuto — case, piantagioni, vite. El caldo fasea colar el sudor come un fiume, e le malatie portava paura e morte. Le febri malàrighe le atacava sensa pietà, e lu vedeva tanti cascar, vìtime del scognossiù. Ma come in Vèneto, la risposta la zera drento la tera e ´ntel sapere antico: compresse de gelo, chinino in pòlvere misturà con el late e zeo, bagni par calmar el dolor e pomade par le feride zera i remèdi che tegnea viva la comunità. El vin caldo, desmentegà da tempo, el zera stà rimpiassà da ‘na coraio sèmplisse che nutriva ogni matina.

Le mare continuava a dar la santonina ai putei, con la stessa passiensa e fede de ‘na volta, intanto che Giuseppe, adesso cognossù come cùstode dei remèdi naturài, spargeva el so sapere a chi che gavea bisogno. El insegnava che le tinture fate con òlio e scorpioni pestai, par quanto strane le pareva, le gavea radise profonde in quel mondo antico; che i bagni con i piè in aqua calda e le compresse de senape no zera mica riti sensa senso, ma ponti tra el corpo e la cura.

No el ze stà fàssile abituarse. Tra le piantagion de cafè e le case de pàia e fango, le vose del dialeto ciosoto le se misturava con i canti dei ìndios e con el portoghese che i tentava de imparar. Le feste, le preghiere e le tradission zera la cola che tegnea in pé l’ànima dei emigranti, salvando l’identità davanti al perìcolo del desmentegarse. E intanto che el sudor lavea la fàssia e el laoro induriva le man, Giuseppe el sentiva che resistea — resistea no solo a le adversità de la tera e del clima, ma anca al fantasma del abandono, de la pèrdita de la memòria.

Qualche volta, el se sentava al’ombra de ‘na pianta e serava i oci, lassando che le imagine de Ciosa le ghe tornasse drento la mente: el poso ‘ndove el cavava l’àqua par i decoti, la cusina de la mare ‘ndove le erbe le sechea pendurà, la piassa ‘ndove i putei i corea lìbari e sani, proteti dal sapere vècio. Lì, in quel momento, el capia che quela farmacopea sèmplisse la zera pì che un remèdio — la zera ´na union sacra tra el passà e el futuro, la certessa che, anca lontan, el sangue e la cultura de la so zente no sarìa mai desmentegà.

Cussì, tra el profumo de le piante brasilian e la memòria de le coline italiane, Giuseppe el se el ga fato ‘na vita. Lu el ga vivù par contar stòrie, par passar avanti i segreti de le erbe e dei bagni, par far vardar che, anca drento al mondo novo, le radise piantà ´ntela tera vècia continuava a fiorir. Lu el ga resistì come ‘na vècia oliva, piegà dal tempo, ma incurpàbile.

E sta resistensa, fata de sciensa popular e speransa, la ze stà l’eredità che el ga lassà ai so fiòi e ai so nepoti — ‘na eredità invisìbile, ma viva come le erbe che guarisce, e forte come el sònio de chi che el ga traversà el mar in serca de un novo scomìnsio.

Nota del Autor

Scrivendo Tra Erbe e Novi Orisonti, mi go volù salvar un capìtolo poco cognossùo de la gran saga dei emigranti italiani che, a la fin del sècolo XIX, i ga traversà i osseani in serca de ‘na vita mèio. Sta narativa la ze ‘na onoransa a la coraio e al sapere de quei che, anca davanti a un mondo estraneo e duro, i ga trovà ´ntela semplessità de le erbe e ´ntel sapere vècio ´na union vitale con le so radise e ‘na fonte de speransa.

La stòria la vien fora de ‘na ricerca longa e del desiderio de dar vose a personagi che tante volte i ze restà invisìbili ´nte le gran cronache de l’emigrassion: i curandéi, i savi del campo, quei che tegnea in piè la comunità, aiutandola a sopravìivar e a adaptarse sensa perder la so identità. Atraverso lori, mi go volù far vardar come la natura e el sapere tradissional i ze stà compagni indispensàbili ´nte la costrussion de nove case e vite.

Tra Erbe e Novi Orisonti el ze, sora de tuto, un invìto a rifletar sul valor de le memòrie, de le pràtiche populari e de la perseveransa umana davanti a le adversità. Ai dessendenti dei emigranti, lasso sto raconto come un riconossimento de la forsa che core ´ntel so sangue e del patrimònio che i porta drento — ‘na stòria de lota, sapere e rinassenssa.

Dr. Piazzetta