segunda-feira, 25 de novembro de 2024

L´Ùltimo Viàio


L´Ùltimo Viàio


Era na note freda e silenssiosa quando el tassista el ga rescevesto na ciamà inesperà. La sità la zera ciapà da la quietù, fermà solo dal rumor de le poche auto che i girava ancora. El se ga dirigì al indirisso indicà, un edifìssio sémplice con na sola luse acesa al pian de basso.

Quando el ze rivà, el so primo intento zera de sonar la bosina e spetar. Ma calcosa el ga fermà. Chi mai gavaria ciamà un tassi cusì tardi podarìa gaver bisogno de aiuto. Deciso, el ze ndà fora de l’auto, el ze ndà a la porta e el ga sonà el campanelo. Un rumor lesero, come de qualcosa che se strascinava, el ze rivà ai so reci, seguìo da na vose dèbile:
— Sto rivando. Un momento, par piaser.

La porta la se ga verta, mostrando na vecieta, picena e fràgile, vestida con un vestìto a fiori. La se apogiava a un baston e tegneva na valiseta con l’altra man. El tassista el ga guardà drento casa e el ga notà che tuti i mòbili i zera coverti da linsióli, come se el posto el stesse par ndar abandonà par tanto tempo.

— Me podarìa dar na man con la valìsia? — la ga domandà la vecieta, con na vose trémola ma educada.
El tassista, prontamente, el ga ciapà la valìsia e el ga aiutà la vecieta a montar in machina. La ghe ga dà el indirìso e la ghe ga fato na domanda strana:
— Podemo passar par el sentro de la sità?
— Ma el trageto che la vol el ze pì longo — el ga notà, sensa mal, sercando de èsser pràtico.
— No m’importa — la ga risposto ferma. — No go pressa. Vòio guardar la sità par l’ùltima volta. Sto ndando a un asilo par vèci, parchè no go pì famèia e el dotor el me ga dito che morirò presto.

El tassista, colpì da la stòria, discretamente el ga spento el tassìmetro. El ga guardà indrìo e el ghe ga domandà:
— Dove vole ndar?
E cusì el ze scuminssià un viàio diverso da tuti i altri. El la ga portà a un edifìssio in sentro sità, ndove lei la ga laorà come ascensorista da zòvene. Dopo, i ze ndà a un quartier dove lei la ga vivesto pena sposà, ricordando i momenti de felissità con el so marì. Pì avanti, la ghe ga indicà el club dove lori i ga balà tante volte insieme.

Ogni tanto, la vecieta la ghe domandava de ndar piano o de fermarse davanti a qualchedun edifìssio. I so òci i sercava nte la scurità i veci ricordi, e la sospirava, persa nte i so pensieri.

Le ore le ze passà e, finalmente, lei la ga dito che la zera straca:
— Par piaser, adesso son pronta. Andemo al asilo.

El tassista el ze ndà a una casa circondata da àlbari. Nonostante l’ora tarda, lori i ze stà recevù da do assistenti cordiài. La vecieta, adesso su na carega a roti, la ga salutà el tassista:
— Quanto te devo? — la ghe ga domandà.
— Niente — el ga risposto, con un soriso. — Ze na cortesia.
— Te devi guadagnar el to pan, fiol mio!
— Ghe ze altri passegieri — el ga dito, gentile.

Con i òci lùcidi, el la ga abrassià con afeto. Lei la ghe ga tornà el gesto con un baso su la ganassa e parole de gratitude:
— Ti me ga fato un gran regalo. Dio te benedica.

Quela note, el tassista el ga deciso de no laorar pì. El ga rifletì su la note che el gaveva vissù. E se el gaveva solo sonà la bosina e se n’andava? E se el gaveva rifutà la corsa par l’ora tarda? E se el gaveva finìo el turno de pressa par tornar casa?

El se ga reso conto de quanto rico ze èsser gentili e dedicarse a qualcun. Do dì dopo, sentindo el bisogno de saver come stava la vecieta, el ze tornà al asilo. Ghe ga dito, con un nodo in gola, che la zera morta la note prima.

El tassista, con el cuor streto, el ga capìo quanto profondo el ze l’impato de un gesto de gentilessa. In quel breve incontro, el gaveva fato pì de che solo portar un passegiero; el gaveva dà un ùltimo spìraio de felicità a na vita che stava per spegnarse.

A volte, se pensa che i gran momenti i ze segnà da grandi imprese. Ma ghe ze le pìcole cose che le rapresenta tanto par na vita. L’importante ze èsser atenti, par no perder le oportunità pressiose de dar felicità a qualcun. Anche se se trata de na semplese passegiera in sità, un giro al sinema, na caminada nte l’orto, na siàcola de sera, o risponder a un telèfono de note. Pensighe! E stàti atenti a le pìcole cose. I gesti che sembra niente, par qualcun i pol èsser tuto el mondo.



Erechim el Campo Picinin de i Biriva e de i Imigranti Véneti


 

Erechim el Campo Picinin de i Biriva e de i Imigranti Véneti


Erechim, anca pì coreto, Erexim, faseva parte del vasto comune de Passo Fundo, uno dei pì grandi del Stato do Rio Grande do Sul, che i ze rivà da Carazinho fin a Marcelino Ramos.
El nome el ze vignesto de la lèngoa dei ìndios Caingangue, che i ze stà lì e che vol dir “Campo Picinin”.
Biriva el z'era el nome che quei stessi ìndios ghe dava ai foresti, ai pochi bianchi che i conossea e che i zera in quele tere. Fin al ano 1910, Erechim el zera el 7º Distrito de Passo Fundo e la sede la se ga trovà ´ntela vila de Capo-Erê.
Da quela data, el ze passà a far parte del 8º Distrito de Passo Fundo, con la sede ´ntela Colónia Erechim, che adesso ze el comune visin de Getúlio Vargas.

La atual sità de Erechim, che a quel tempo la se ga ciamà Paiol Grande, la zera 'na foresta grossa, quasi desabità, piena de araucàrie e altre grosse piante centenàrie, ´ndove che i se ga riparà qualche disendente de veci bandeiranti, scampà de la giustìssia, briganti e altri che son scampà da la rivolussion del 1893.
El nome Paiol Grande la ze dovù a 'na vècia costrussion che servìa come depòsito de erva-mate, situà là visin del Desvio Giaretta de incòi.

La marcassion de le tere la ze tacà ancora ´ntel 1904, con el laor de costrussion de la Ferovia tra Santa Maria a Marcelino Ramos.
El crèsser de Erechim la ze stà sgoelto, con l’arivo, za dal 1918, quando el comune la ze stà fondà oficialmente, de 'na gran quantità de italiani, de i quali la grande parte i zera vèneti, sopratuto che lori i vigniva de le cosidete “tere vècie” come Caxias, Bento Gonçalves, Garibaldi, Alfredo Chaves, Flores da Cunha, Antônio Prado, Guaporé, Veranópolis, e altre.

Queste sità, con l’arivo de miliaia de imigranti e dopo de i so fiòi, le fasea sì che le prime colónie le se vedeva in pressa piene. Alora la ze stà nessessàrio sercar posti novi dove stabilirse.
Ze pròprio cussì che la ze sussesso in Erechim e ´ntela atual Região do Alto Uruguai, conossù anche come le “tere nove”, che la ga ressevesto i dissendenti de i primi imigranti véneti rivà in Brasile.