domingo, 17 de agosto de 2025

Tra Erbe e Novi Orisonti



Tra Erbe e Novi Orisonti


Giuseppe lu el ze partì de Ciósa soto ‘n cielo pesà de nuvole scure, portando no so ‘na valisa de corame consumà dal tempo, ma anca el vècio peso del sapere che la mare ghe gavea lassà — ‘na farmacopea viva de la famèia, ‘na eredità pì pressiosa de ogni moneda. In quele tera del Vèneto, ‘ndove le erbe medicinài le cresseva drento ogni orto e el poso el zera fonte de vita e de cura, el gavea imparà che la natura la regala remèdi sèmplisse, ma potenti. Decoti de malva, camomila, tamarindo e rebarbaro i zera el solievo contro le pene che la povertà e el fredo no sparagnava; la santonina, ‘na amara infusion de fiori de artemìsia, la zera l’arma contra i vermi che tormentava i putei e confondeva medéghi e mare.

Ai oci de tanti, quela medesina popolar pareva superstission o ritardo, ma par Giuseppe e la so zente la zera l’essenssa de la sopravivensa. Lu el se ricordava de le sere che le mare preparava con cura le posion, i bagni caldi par levar la testa pesà, le sanguesughe messe con pressision brusca par tirà fora el mal, e le pomade fate de òlio, sapon e erbe, spalmà sora le zone malà silensiose che nissun vardava.

El viaio fin al Brasile el ze stà longo e crudele. L’Atlàntico pareva sensa fin, e l’insertessa la zera compagna de ogni zorno. Quando lu el ze sbarcà, Giuseppe el ga trovà ‘na tera de caldo brusente, foreste dense e un cielo massa vasto par i so oci acostumà a le coline italiane. La lèngua la zera un muro, el laoro duro e massacrante, e la nostalgia un pugnal piantà drento el peto. Ma drento el cuor, el gavea la forsa de le radise, de quele erbe sèmplisse e de quel sapere popular che, anca se ele gavea lassà la so tera, no la gavarìa mai lassà lu.

In colònia, tra la foresta serà e la tera nova, Giuseppe e i so compagni i dovea rifar tuto — case, piantagioni, vite. El caldo fasea colar el sudor come un fiume, e le malatie portava paura e morte. Le febri malàrighe le atacava sensa pietà, e lu vedeva tanti cascar, vìtime del scognossiù. Ma come in Vèneto, la risposta la zera drento la tera e ´ntel sapere antico: compresse de gelo, chinino in pòlvere misturà con el late e zeo, bagni par calmar el dolor e pomade par le feride zera i remèdi che tegnea viva la comunità. El vin caldo, desmentegà da tempo, el zera stà rimpiassà da ‘na coraio sèmplisse che nutriva ogni matina.

Le mare continuava a dar la santonina ai putei, con la stessa passiensa e fede de ‘na volta, intanto che Giuseppe, adesso cognossù come cùstode dei remèdi naturài, spargeva el so sapere a chi che gavea bisogno. El insegnava che le tinture fate con òlio e scorpioni pestai, par quanto strane le pareva, le gavea radise profonde in quel mondo antico; che i bagni con i piè in aqua calda e le compresse de senape no zera mica riti sensa senso, ma ponti tra el corpo e la cura.

No el ze stà fàssile abituarse. Tra le piantagion de cafè e le case de pàia e fango, le vose del dialeto ciosoto le se misturava con i canti dei ìndios e con el portoghese che i tentava de imparar. Le feste, le preghiere e le tradission zera la cola che tegnea in pé l’ànima dei emigranti, salvando l’identità davanti al perìcolo del desmentegarse. E intanto che el sudor lavea la fàssia e el laoro induriva le man, Giuseppe el sentiva che resistea — resistea no solo a le adversità de la tera e del clima, ma anca al fantasma del abandono, de la pèrdita de la memòria.

Qualche volta, el se sentava al’ombra de ‘na pianta e serava i oci, lassando che le imagine de Ciosa le ghe tornasse drento la mente: el poso ‘ndove el cavava l’àqua par i decoti, la cusina de la mare ‘ndove le erbe le sechea pendurà, la piassa ‘ndove i putei i corea lìbari e sani, proteti dal sapere vècio. Lì, in quel momento, el capia che quela farmacopea sèmplisse la zera pì che un remèdio — la zera ´na union sacra tra el passà e el futuro, la certessa che, anca lontan, el sangue e la cultura de la so zente no sarìa mai desmentegà.

Cussì, tra el profumo de le piante brasilian e la memòria de le coline italiane, Giuseppe el se el ga fato ‘na vita. Lu el ga vivù par contar stòrie, par passar avanti i segreti de le erbe e dei bagni, par far vardar che, anca drento al mondo novo, le radise piantà ´ntela tera vècia continuava a fiorir. Lu el ga resistì come ‘na vècia oliva, piegà dal tempo, ma incurpàbile.

E sta resistensa, fata de sciensa popular e speransa, la ze stà l’eredità che el ga lassà ai so fiòi e ai so nepoti — ‘na eredità invisìbile, ma viva come le erbe che guarisce, e forte come el sònio de chi che el ga traversà el mar in serca de un novo scomìnsio.

Nota del Autor

Scrivendo Tra Erbe e Novi Orisonti, mi go volù salvar un capìtolo poco cognossùo de la gran saga dei emigranti italiani che, a la fin del sècolo XIX, i ga traversà i osseani in serca de ‘na vita mèio. Sta narativa la ze ‘na onoransa a la coraio e al sapere de quei che, anca davanti a un mondo estraneo e duro, i ga trovà ´ntela semplessità de le erbe e ´ntel sapere vècio ´na union vitale con le so radise e ‘na fonte de speransa.

La stòria la vien fora de ‘na ricerca longa e del desiderio de dar vose a personagi che tante volte i ze restà invisìbili ´nte le gran cronache de l’emigrassion: i curandéi, i savi del campo, quei che tegnea in piè la comunità, aiutandola a sopravìivar e a adaptarse sensa perder la so identità. Atraverso lori, mi go volù far vardar come la natura e el sapere tradissional i ze stà compagni indispensàbili ´nte la costrussion de nove case e vite.

Tra Erbe e Novi Orisonti el ze, sora de tuto, un invìto a rifletar sul valor de le memòrie, de le pràtiche populari e de la perseveransa umana davanti a le adversità. Ai dessendenti dei emigranti, lasso sto raconto come un riconossimento de la forsa che core ´ntel so sangue e del patrimònio che i porta drento — ‘na stòria de lota, sapere e rinassenssa.

Dr. Piazzetta

Nenhum comentário: