sábado, 23 de novembro de 2024

La Grande Emigrassion de el Pòpolo Véneto

 




La Grande Emigrassion 
de el Pòpolo Véneto

Anca dopo le guere de indipendensa, el Véneto no ga cambià tanto, e continuava, come ´ntei sècoli passà, a èssar ‘na tera de passàgio par i esèrssiti in movimento. Quando che la guera del risorgimento la ze scopià, ´ntel ano 1848, la regione la ze stà atraversà dal esèrssito austrìaco, che tentava de risponder al ataco de i piemontesi in Lombardia e de reprimir le ribelion che le ze scopià.
La sità de Vissensa, dopo ‘na feroce resistensa, la ze stà reconquistà el 10 de Maio. Par conto suo, soto el comando de Daniele Manin, avocato e patriota venesian, la sità de Venèssia la resisté anca par un ano intero contro le trupe del general austrìaco Radetzky, fin che finalmente la ze capitolà, desimà da la fame e còlera.
La repression del esèrssito austrìaco la ze stà feroce e la ze ´ndà avanti par ani, fin al 1866, quando el Véneto el ze intrà a far parte del neo creato Regno d’Itàlia, anessà dopo un plebissito ancora stimà molto sospeto. Sta anession obrigà de tuto el Véneto, el ga passà par man de i novi governi de la Casa Savoia, la ze stà catastròfica par la Region. La situassion económica, ormai precària, la ze vegnù ancor pì agravà par le durìssime condissioni de vita imposte, con l’arivo de nove tasse. Ste tasse le bateva pì forte pròprio su le populassion pì pòvare, de la pianura e de le montagne, che fin a quel momento lore le vivèa sol de ‘na agricultura de sopravivensa, ancora basà su metodi arcàici, ormai sorpassài in altri paesi.
El disempiego e la fame i ze rivà presto, e i ga colpì con granda intensità i abitanti de ste zone. La misèria, con le so tante fassie, la se vedea par tuto: in le piase de le pìcole vile e sità, ´ntei cortèi de le cese, ndove miliàia de òmeni ormai senza speransa i se radunava, sercando disperà un qualche laoreto come zornalieri, par poder dar da magnar a le so famèie.
Emigrar la ze stà la dessision che la maioransa de sti contadini e pìcoli artesani i ga preso par cossì garantirse la sopravivensa e quela de le so famèie.
Nteli ani finali del sècolo XIX e nei primi del XX, el Véneto el ga vardà na emigrassion in massa de ‘na granda parte de la so populassion, un vero ésodo mai visto prima.
Òmeni, done e bambin i partia a miliàia, con la speransa de un zorno, forse, poder tornar indrio. El primo destino el ze stà i paesi europei vicini a l’Itàlia, pì richi e industriai, ndove i andava a laorar in le mine de carbone, sui cantieri de le ferovie, in le fabriche e in le grande òpere de infrastrutura.
Ma el destino pì sercà in quei ani el zera l’Amèrica, che ´ntel imaginar popular la ze vista come la tera prometua, par rifar na vita nova.
Tuta la atenssion la zera rivolta al tanto sognà Brasil, cantà in prosa e verso come “la tera de la cucagna,” che in quel momento stòrico el zera el destin pì desiderà. Ma tuti lori i savea che saria stà un viàio sensa bilieto de ritorno.
I dati statìstici i dise che fra el 1880 e el 1900, serca 300.000 persone, el 10% de la populassion de el Véneto, lore le ga lassà la region come emigranti, par no tornar mai pì. Intele zone de bassa pianura, sti ìndissi i ze rivà fin al 30% de la populassion.
Sta pòvare zente, disperà, la ga afrontà condissioni durìssime durante el longo viàio par traversar l’oceano sconossù. Pì de un mese de navigassion in situassion precàrie, mal sistemà su i navi da cargo, a vapor e al inìssio anca a vela, adatà malamente par el trasporto de cristiani, magnando poco e a volte anca patindo la fame. Le epidemie le zera frequenti a bordo, e el nùmaro de morti el zera assài alto.
La ze pròprio in Brasil che el pòpolo véneto el ga scrito na de le pàgine pì gloriose de la so stòria.