El Destin del Pòpolo Vèneto: Tra la Fame e la Speransa – La Saga de l’Emigrassion par el Brasil
Zoani da lontan lu el ga sentì stòrie de la grandessa passà de Venèssia, de quando el Vèneto ´l zera el sentro de ´na potenta repùblica marinai. Lu no ´l ga mai vissù quei tempi gloriosi, ma el ze cressù sora la ombra de la povartà e de la crise che i ga dominà la region quando la Serenìsima la ga cascà ´ntel 1797. El so nono, lu el zera stà testimònio del fin de Venèssia sora le man de Napoleon, ghe contava che la vita la zera mèio prima de l' invasiòn francesa e del domìnio del impèrio Austro-Ungàrico che i ze vignesto dopo.
Desso, ´ntel 1875, Zoani, che el gavea trenta ani, vardea i campi dissecà de el Vèneto e se domandea come che el so pòpolo ghe zera rivà a ´na povartà così granda. Con la so mòier Maria, el vivea na vita de dificoltà come mezadro, laorando tere che no le zera mia sue e sempre sogeto a la volontà e i caprìssi de el gastaldo, el crùdele impiegato de la proprietà. Zera na esistensa de servitù, ndove che el fruto de el laor fadicoso de Zoani e Maria no bastea mia gnanca par sfamar i so fiòi.
La Itàlia, dopo la union ´ntel 1861, soto el governo de i Savoia, prometea un futuro mèio, ma par i contadin vèneti, sta promessa la parea sempre pi lontan. Zoani sentia i rumori ´nte le fiere e ´nte le cese: "Con la Serenìssima se disnava e si senava, con el Cesco Bepi apena si senava, ma romai con i Savoia, no se magnava gnanca el disnar e la sena." La fame, che devastea la region da desséni, la continuea implacàbile. Le tasse sempre pì alte, la mancansa de laor e le racolte che i ´ndea male, i fasea crèsser el disispero.
El prete Piero, el piovan de la pìcola vila ndove che la famèia de Zoani vivea, vardava la soferensa de i so parochian. Con el cuor pesà, el gavea deciso de aiutar in un'altro modo: el ga scominsià a parlar, ´nte le messe e ´nte i incontri, su l'emigrassion per el Brasil. Là, diseva lu, ghe zera tere fèrtili e vaste in Mèrica, ndove che i contadin i podea tegner ´na vita dignitosa, lontan da l’opression de i gran siori e da la fame che lori patia.
Zoani e Maria i sentia le stòrie con scètissismo. Partir par na tera sconossua, da l'altro lato del ossean, ghe parea pì un incubo che ´na solussion. Ma, con el tempo che passea e le condission ´ntel Vèneto che solo ´ndea pegior, l'idea de emigrar la gavea siapà pi forsa. Zoani no´l podea pì ignorar el fato che restar volea dir condanar la so famèia a la fame e a la povartà.
La decision de ´ndarse la ze stà siapà ´na sera freda de inverno, dopo ´na altra pòvera racolta. Zoani e Maria i ga vendù quel poco che i gavea e, con n'altre famèie de la vila, i se ga organizà par partir. El prete Piero, che continuava a guidar la comunità con la so fede incrolàbile, ghe ga promesso de guidarli spiritualmente in quel che i ´ndea verso el Novo Mondo.
El viaio fin al porto de Zénoa lu el ze stà lungo e fadigoso. I ga lassà drio tuto quel che i conossea: la casa sèmplisse, i visin e i amissi, e i ricordi de ´na vita che, ancora che dura, la zera familiar. El porto de Zenoa el zera pien de altri emigranti, tuti con la stessa speransa de scampar via da la povartà par costruir ´na vita pì mèio.
La nave che i portea ´ntel Brasil la zera na imbarcassion granda, molto vècia e pien de zente. Zoani e Maria, con i so fiòi, i ga provà a tegner viva la speransa, ma le condission sora el vapore la zera terìbili. La alimentassion zera poca e de mala qualità, e le malatie, lori i passea le note sveglià, preocupà par el futuro che i aspetea.
Dopo setimane de ´na traversia difìssile, finalmente i ga vardar el porto de Santos. La vision de la tera ferma ghe ga portà solievo, ma ancora un novo tipo de paura. El Brasil el zera vasto e sconossù, e Zoani savea che la lota la zera pena scominsià. La prima fermada la ze stà a Rio de Janeiro, ndove che i ga pasà par file longhe de ispession e formalità prima de ´ndarse fin el sud de el Brasil, dove el governo brasilian i ghe ga promesso tere par i emigranti.
El viaio verso l´ interno de el paese el ze stà strasiante. La natura selvàdega intorno ghe contrastava con la vegetassion dissecà che i gavea lassà drìo ´ntel Vèneto. Zoani e Maria i ze stà portà, con altri emigranti, verso ´na colónia pena creà ´ntela region de la ciamà Serra Gaúcha, ndove le tere le zera fèrtili, ma coèrte da foreste dense che bisognea disboscar prima che i podesse piantar cualcosa.
´Ntei primi mesi, la vita la ze stà na batàia constante contro la natura e ´l isolamento. Zoani, Maria e i so fiòi, insieme con i altri coloni, i ga laorà duramente par ripulir la tera, mèter su le case sèmplisse e piantar le prime racolte. Zera na vita de sacrifìssi, ma diversa da l’opressiòn de el passà. Adesso, lori i gavea la libartà de laorar par lori stessi, ancora che questo voléa dir un peso pì grande.
La comunità de emigranti la cressea, e no ostante le dificoltà, i gavea siapà radìse. Le tradission taliane zera mantegnù vive ´nte le feste religiose, ´nte le canssoni e ´ntel modo di magnar che i podea preparar, quando la racolta ghe lo permetea. El prete Piero continuava a éssar un guida spiritual, condussendo messe e portando conforto a quei che i gavea nostalgia de l’Itàlia.
Zoani, però, ancora portea ´na profonda nostalgia de la so tera natia. El Vèneto, con tute le so dificoltà, el zera el paese dove che lu zera nato e cressù. Sovente el se trovava a pensar ai campi che i gavea lassà drìo e a le persone che no´l vardarìa pì. Ma, vardando i so fiòi, adesso pì forti e sani, savea che el gavea fato la scelta giusta.
I ani i ga passà, e la colónia la ze prosperà. Zoani e Maria, con tanto sforso, i ze rivà a far produsir la tera, e le so racolte gavea siapà pì de quel che ghe servia par sopravìver. I so fiòi parlea portugués polito, e, ancora che le radisi taliane zera mantegnù, la nova generassion gavea siapà a integrarse ´ntela vita brasilian.
Le dificoltà no ze mai sparì del tuto, ma el sacrifìssio de Zoani e Maria el ga portà ´na vita pì dignitosa de quel che lori podea imaginar in Itàlia. El Brasile, con tute le so sfide, ghe gavè ofrì cualcosa che el Vèneto no´l podea pì darghe: la speransa.
Zoani no´l s’è mai desmentegà de la so tera natia. Sempre che el vento sofiava ´ntei campi ´nte la colónia, el se ricordea de le coline del Vèneto, de le tradission del so pupà e de la vita che gavea lassà drìo. Ma el savèa che el futuro el zera lì, ´nte la tera brasilian che lu e Maria gavea aiutà a coltivar.
E cusì, ´ntel cuor del Rio Grande do Sul Zoani e la so famèia i ga construì ´na nova stòria, segnà dal sacrifìssio, de la sopravivensa, ma anche de la speransa de un doman pì mèio.
Nota d´Autor
Sta stòria la ze nassù par onorar la vita dura ma coraiosa de quei vèneti che, tra fame, misèria e soni de libartà, i ga lassà la so tera par catar un futuro novo in Mèrica. No ze ´na crónaca precisa, ma un raconto che vol render onore a la forsa, la fede e la speransa de un pòpolo che, con sacrifìssio e laor, el ga piantà radìse nove sensa desmentegar le vècie. Sta òpera la ze scrita en talian par ricordar, sensa retòrica, el camin de chi che i ga portà con sé el profumo de la tera vèneta e la ga mescolà con l’odor de la tera brasilian.
Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta