Radise de la Speransa
El vento sufìava forte, portando con sé el odor ùmido del bosco denso che sircondava la pìcola radura. Matteo tegneva fermo el manego de la manara, sentindo le man incalìe vibrar con l'impato del tàlio su la legna. El tronco de l’araucària, pian pianin, gavea sedù, cascando con un scrossio che se ga sparpagnà par la selva. El zera el terso de la matina, e el sol a malapena gavea tacà a montar.
El se ga fermà un momento, apogiandose su la manara, vardando intorno. Inte'l cuor, un misto de orgòlio e malinconia. Lu el zera partì da l'Itàlia con la mòier, Sofia, e i tre fiòi picinin do ani indrio. Lori i gavea lassà na casa ´nte la provìnsia de Treviso, spintà via da la fame, la mancansa de lavoro e la promessa de tere abondanti de l'altra banda del ocean. La traversia la zera stà lunga e amarga. El pìcolo de i fiòi, Pietro, gavea molà prima ancora de vardar le coste brasiliane, strassà da na febre. Matteo sentiva ancora i pianti sofegà de Sofia su la coperta scura del vapor.
Adesso zera lì, ´ntel cuor del Rio Grande do Sul, su un toco de tera che pareva pì una maladission che la salvessa promessa. Ghe zera gnanca strade, gnanca visin par mesa mìlia. Solo la selva feroce e la necessità de trasformarla in ´na casa.
Sofia la ga spuntà fora da la baraca de fortuna. I so cavei castani i zera racolti in un crocà disordenà, e i sbuse de sot i oci i contava de noti sensa dormì. La portava in man una péntola de fero, de ndove vegniva fora l'odor agrodoce de la polenta cusinà con radise e erbe.
— Vien a magnar, Matteo. — La so vose la zera decìsa, ma tegneva drento un filo de preocupassion. — Te ghe ga bisogno de forsa.
Lui alsa la testa, e assentì, sentandose su un toco de legna che serviva par sgabelo. Intorno, i fiòi pì grande i zocava, sbassando un balon fato de strasse. El zera in quei momenti de pausa che Matteo sentiva la nostalgia forte. Ghe mancava i colini verdi de la so tera natìa, el sonar de le campane de la cesa ´nte la piassa del paeseto, le ciàcoe in vèneto a la fin del dì. Ma lori no i gavea el lusso de fermarse, neanca almeno de lamentarse. El futuro dipendeva da quel che i gavea da costruir adesso.
Dopo i ga magnà, Matteo i ga tornà al lavoro. Ogni colpo de manara, el vardava davanti le pareti de la casa che i gavea da tirar sù, la campagna che i gavea da seminar, el vineto pìcolo che un dì el sperava de far crèsser. El zera ´na lota contínua, ma el saveva che ogni sacrifìssio el zera par un futuro. Un dì, i so fiòi i gavarìa quel che lui e Sofia no i gavea mai avù: un posto da ciamar casa.
El inverno el ze rivà presto in quela staion. Le matine le zera frede e la nèbia la coarciava la colónia come un manto. Matteo el se sveiava prima de l’alba, anca se i so diti i ghe se ingiassava tenendo i strumenti. Sofia la giustava le robe par i fiòi con quel poco tessuto che lei i gavea portà da l´Itàlia.
Na sera, sentà intorno al fogo, Matteo el ga contà una stòria a i fioi. La zera de un contadin che gavea tribolà tanto, ma che no gavea mai smesso de créder. I òci dei fiòi i ghe lustrava, e Sofia la sorise par la prima olta in setimane. Matteo el saveva che el zera par quelo che lu continuava. No el zera solo par lori, ma par chi che saria vegnù dopo. Par la promessa de na vita milior.
Con i ani che passava, la radura la se ga trasformà in na vileta, con strade de tera che univa le famèie vissine. I campi i ga fiorì, e la pìcola casa de legna la ze deventà na morada calda. Matteo el ze vegnesto vècio vardando i fiòi che cresseva, se sposava e ghe tirava sù le tère.
Na matina de la so ùltima vendèmia, el ga passegià tra le vite che el gavea piantà, vardando i so nevodi che i coreva par i campi. Sorise. El sacrifìssio el zera stà degno. Par quanto la vita la zera stà dura, el saveva de aver trasformà la speransa in realtà.
Nota
"Radìse de la Speransa" no l’è solo un conto, ma un omenaio a le stòrie de chi che ga lassà tuto par seguir un sònio. L'ispirassion la vien da i raconti e dal testimónio de i nostri vèci, pionieri veneti e italiani che, a la fin del Otosento, i ga lassà le so radìse i´ntel cuor de l'Itàlia par piantar qua zo altre ´ntela tera brasilian.
Sto raconto el vol far rivìver le so sfide, el coràio e la determinassion che i ga mostrà. Ogni colpo de manara, ogni piato de polenta magra, ogni sera passà intorno al fogo, el ze un sìmbolo de ´na generassion che no la gavea gnanca el tempo de lamentarse, ma solo de lotar.
La nostra léngua talian, che la ze el eco de le so vose, ghe dà vita a ste stòrie. La ze la léngua che lori i ga creà con el cuore, mista a nostalgìa e speransa, e che ancora resona ´nte le vècie colònie taliane del sud Brasil.
Con sto conto, spero de onorar la memoria de chi che ga trasformà le difficoltà in oportunità e la selva in casa. El loro lascito no l’è solo ne le vigne e nei campi, ma ne l’identità de chi che ancora oggi continua a coltivar el sogno de i nostri antepassadi.
Con afeto e respeto,
Dr. Piazzetta
