quinta-feira, 22 de maio de 2025

El Destin de Alessandro Meratti

 


El Destin de Alessandro Meratti


El vento salà del Adriàtego taiava la pele de Alessandro Meratti mentre che el dava adio a la so picoleta vila ´ntela provìnsia de Vicensa. El sol che andava zo coloriva el celo de oro e fogo, e le ombre se slongava su le cale de piera che el conosséa fin da quando lu el zera putel. I so òci se fermava su la piassa de la cesa par l’ùltima olta, memorissando ogni detàio de la fassiada baroca che tante olte el gavea trovà refùgio. A so banda, Maria, la so famèia, tegnea forte la man del fiol Giovanni, che con so sei ani no capiva ben che vol dir ‘sto adio.

La dessision de partir par el Brasil no la zera stà mia fàssil, ma la misèria che aumentava e le tase che siapava tuto faseva impossìbile restar. So fradel pì vècio, Ernesto, lu el zera partì un ano prima e lu gavea scrito lètare pien de promesse: tera fèrtile, un novo scomìssio, oportunità che in Itàlia no se podea trovar. Le parole de Ernesto le zera la ùnica speransa che Alessandro el tegnea forte.

Gavea vendù tuto che gaveva — la casa de piera con el teto de copi, la vaca del late e anca i mòbili che Maria gavea eredità da so mare. El prodoto racolto lu el gavea messo in un sachetin de corame cussiù su la sinta de Alessandro. La traversia del Atlàntico saria longa e dura, ma el zera determinà.

La matina dopo, lori i gavea imbarcà in un treno che i portaria fin a Génova. I zera rivà a la grande sità con l’alba, la nèbia copriva tuto, un fredo che entrava fin intei ossi. Strachi de no aver podù dormir tuto el percorso par via de le tante fermade che el treno faseva par far su altri emigranti, i gavea finalmente rivà al porto. El porto zera un caos de zente. Òmeni, done e putéi, tuti amassà con bauli e fassine. El odor del mar se mescolava con el sudore e la paura. Alessandro tegneva forte Maria e Giovanni mentre che i montava su la passarela. La nave, granda e scura, pareva un mostro de fero pronto a magnarli.

La vita sora el Conde Verde se rivelò un incubo. La parte de la nave destinà ai passegieri de terza classe la zera ùmida, sensa ària e pien de mal odore. L’odor de sporchesa e magnar guasto empieniva le nasi. I sorzi coréa tra i materasi de pàia. Maria la faseva de tuto par tegner Giovanni neto e sfamà, ma l’aqua la zera poca e la poca pansa che i faseva magnar la faseva star mal. La febre la scominsiò la seconda setimana, e Alessandro el gavea paura che so fiol no rivaria vivo fin in Brasil.

Ogni sera el ‘ndava sora el ponte par respirar ària fresca e vardar le stele, imaginandose la nova vita in Brasil. El ripeteva in mente le parole de Ernesto: tera fèrtil, oportunità, futuro miór. Ma con el sentiva i gridi dei malà e vardava i corpi impachetà in lensoi che i butava in mar, el se domandava se lu gavea fato ben o mal.

Dopo trentadue zorni de tormenta, i gavea visto tera. Dal porto de Rio de Janeiro, ndove el Conte Verde el ze rivà, con un altro vapor lori se i se ´ndà al stato de Rio Grande do Sul. El porto de Rio Grande gera un caos de persone, bauli, caròsse e bèstie. Òmeni con vestiti scuri i dava ordini in una lèngoa che gnanca un dei emigranti conosseva. Alessandro, distruto ma pien de speransa, el tegnea forte la man de Maria. La vera strada, la pì dura, la faseva solo scominsiàr.

I zera stà messi in un baracon de legno grezo par dòdese zorni, tute le famèie de emigranti insieme, con poca privassità. Lori stava spetando de embarcar su le barche che i portaria fin ai so destini. Dopo un traieto longo, i ga entrà ´ntel fiume Guaíba, poi su par la fose del rio Caí, navegando par chilometri fin a São Sebastião do Caí, ndove gavea un pìcolo porto. Dopo un zorno de riposo, el grande grupo de italiani, incaminà con i funssionari e i guide del governo brasilian, i partì a piè o su grandi carosse tirà da boi verso le tere che i dovea colonisàr.

Le piove tropicai le gavea reso le strete strade intransitàbili. Ogni passo zera un teste de resistensa. Le guide, vardando che el traieto el zera massa difìssile, lori i decise de far un giro pì longo, passando par la Colónia Dona Isabel.

Quando lori i ga rivà là, i gavea trovà Ernesto che piansea vardando so fradel. Ma el tempo de abrassarse el zera poco, parchè restava ancora un zorno de màrcia fin la Colónia Conde D’Eu. In na grande carossa, i faseva strada tra le foreste scure e i sentieri pien de fango fin che lori i ga rivà al tereno che il goerno gavea assegnà a la famèia.

El posto el zera grande, ma rìpido, pien de boschi e sassi. Maria la vardava tuto intorno con el viso pien de stanchesa e desilusion. Alessandro el sentiva el peso de la realtà che li esmagava le speranse.

I primi mesi i zera stà un inferno. I se gavea costruì un pìcolo baracon de legno, con el teto coerto de foia de palmera. I dormiva sora la paia, tremando de fredo la note. Par far la tera lavorà, bisognava taiar el bosco, brusàr i tronchi, cavar sassi. L’ària zera pien de fumo e sudor. Giovanni, adesso un poco pì forte, el faseva quel che podéa.

Alessandro el piantò formenton e fasòi, dopo el ga scominssià anca ´na criassion de porsei e galine. Con el tempo, el imparò a tratar la tera, far scambi con i mercanti che ogni tanto rivava e a soportar la dura vita del colono. Le noti de nostalgia le zera tante. Par olte el vardava su el celo pien de stele, pensandose a l'Itàlia. Ma el saveva che l’Itàlia che el gavea lassà no l’esisteva pì par lu.

I ani i passò. La Colónia Conde D’Eu la cresseva, i coloni i prosperava, e la colónia la se trasformò in la sità de Garibaldi. Alessandro e Maria i gavea avù altri fiói. Le so man i zera dure come la piera, la so schena curva, ma el so cor el zera pien de orgòio. I gavea costruì na casa in meso a la selva.

Una sera, sentado su la so granda casa de legno, Alessandro el vardava Giovanni, adesso un zovanoto forte, che l’aiutava un vessino a costruir casa. Alessandro el sorise. El sogno de un futuro miòr no el zera stà invano.