Nadal tra la Nèbia e la Speransa: el Nadal Vèneto tra l’Antico Véneto e le Colònie del Sud del Brasil
El Nadal, par la zente vèneta, no el zera mai stà solo na festa del calendàrio, ma na staion de l’ánema, un tempo suspeso tra la memòria e la promessa. Nel Veneto de na olta, tra i campi magri, le case basse de piera e le stae odorose de fien, el Nadal rivava pian, come la nèbia de desembre che se stendéa sora i fossi e i filari spogli. El fredo no zera solo ´nte l’ària, ma anca ´nte le ossa e ´nte la vita dura de na zente abituà a tirar avanti con poco, contando su la tera, su la Madona e su la fede tramandà dai veci.
Le zornade se scurtea, el sol parea stanco, e la note la siapava el comando. In sto tempo, el Nadal no portava lusso, ma silénsio e respeto. Le famèie se strinséa, no tanto par la festa, ma par la necessità de star insieme. El fogo ´ntel camin, o na candea sola, diventava sentro del mondo. La luse picina la zera segno de speransa, come ´na stela lontan che no se spegnea gnanca ´ntei ani pì duri.
Ntel Véneto rural, el Nadal zera pien de segni e credense. Se vardava el tempo: se Nadal vegniva con el sereno, l’ano novo prometéa racolti boni; se vegnea con la piova o con la neve grossa, se disea che la tera la gavaria sete o fadiga. Le done pì vècie savea leser el Nadal come un libro segreto: el vento, el canto lontan de ´na civeta, el scriciolar del legno ´ntel fogo, tuto gavaria dito qualcosa del futuro.
Quando la misèria e la fame costrinse tante famèie a lassà el Véneto, el Nadal no restò indrio. El ze vignesto verso el Brasil, lungo e doloroso, portò via case, paesi e parenti, ma no portò via el Nadal. El Nadal el viaiò ´nte la mente, ´nte le preghiere sussurà, ´nte le picie imagini de santi tegnude ben strete tra i pani. Rivà in tera nova, tra la mata fita e scura del Rio Grande del Sul, el Nadal tornò a vegnir selebrà, anca se in modo diverso.
´Nte le colònie italiane del Rio Grande, el Nadal se mescolò con el silénsio del bosco e con el suon novo de na tera selvàdega. No ghe jera campane grandi, né cese de piera, ma capele de legno, costruide con fadiga e speransa. El Nadal zera segnao dal laoro fin al’ùltimo, parchè la tera no aspeta le feste. Ma pròprio par questo, quando rivea, el Nadal diventava ancora pì precioso.
Le tradission le se ga adatà. El presèpio, fato con mùscio, legneti e sassi trovadi ´ntei dintorni, diventava un ponte tra el Véneto lassà e la nova pàtria. El Bambin Gesù no zera pì solo ´nte na grota lontan, ma anca tra le radise de na tera rossa, tra el profumo de pino e de fóie ùmide. La Madona la parea vegnir pì visin, come ´na mare che la segue i so fiòi fin in capo al mondo.
Le lende e le credense continuea a viver. Se disea che la note de Nadal, el cielo se verzea par un istante, e chi gaveria sapùo vardar con el cuor puro, gaverìa visto la benedission scender sora la colònia. Ghe zera chi credea che i animài, ´ntela stala, in sto momento sacro, i capisse el mistero pì dei cristiani e i stesse in silénsio, come in preghiera. Altri disea che le ànime dei morti, specialmente quei lassadi in Europa, le tornasse a visitar le famèie, portando conforto e memòria.
El Nadal coloniae no zera fato de tàvole riche, ma de gesti sèmplissi: un pan spartì, un piato caldo, un soriso stanco ma sincero. El valore no zera ´ntela quantità, ma ´ntela condivision. Ogni brìciola la gaverìa avùo el peso de un ringrassiamento. El Nadal insegnava che la richessa vera la stava ´ntela resistensa, ´ntela capassità de continuar a credar, anca quando tuto parea contro.
Con el passar dei ani, el Nadal del Véneto e el Nadal del Rio Grande se fondéa in un solo. El ricordo de la pàtria lontan no se perdeva, ma se trasformea. El Nadal diventava sìmbolo de identità, de apartenensa, de continuità. Na festa che no guardava solo indrio, ma anca avanti, verso i fiòi e i nipoti che gaverìa parlà na lèngua mesciada, ma che ´ntel Nadal gaveria ritrovà el filo antico de le radise.
In sto senso, el Nadal no el ze solo memòria, ma anca costrussion. El Nadal el ze ´na promessa che passa de man in man, de generassion in generassion. El Nadal el ze la certessa che, anca tra la nèbia, la mata e la fadiga, la speransa la trova sempre el modo de vegnir fora, come na candela che continua a far luse, anca quando el vento prova a spegnerla.
Nota de l’Autor
Sto testo no el ze na stòria né na cronaca, ma na evocassion. El Nadal, par la zente vèneta e par i so discendenti, el ze na eredità invisìbile, fata de paroe no dite, de gesti ripetudi e de fede silensiosa. Scrivar in talian el ze un ato de respeto e de conservassion, parché in sta lèngua ghe ze ancora el suon del Véneto antico e el respiro de le colònie del Sud del Brasil. El Nadal, in fondo, lu el ze questo: na memòria che no more, ma che contìnua a parlar, pian, a chi ga voia de scoltar.
Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta
Nenhum comentário:
Postar um comentário