El Diàrio de Giuseppe Conto
Un Viaio de Coraio e Superassion
Giuseppe Conto el zera un laorador ùmile nassesto a Maser, un pìcolo comune drento la provìnsia de Treviso, Itàlia. Spentonà da promessa de 'na vita mèio in Brasil, el ga dito adio a la so moiè Maria e ai do fiòi ancora putèi, con la speransa de le portar drio in sto mondo novo ´na volta sistemà. Con el cuor grando, e pien de determinassion, lu el ga imbarcà su 'n vapor al porto de Génova. Ma no el saveva che i mesi dopo ghe metarìa a prova la fede e la resistensa cussì tanto.
Dopo che lu el ga partì, Giuseppe el ga sùito capì che el viaio el sarìa diverso de quel che’l pensava. In so diàrio, el ga scrito el so prime righe:
"Ze oto ore dopo che semo partì, i capi de le tàvole i ze stà ciamà a tòr le rasion de pan e butiro che i spartisse par la semana. Dio mio, che desilusione! El pan el ze un impasto tremendo de crusca, segale, semense de lino e altre schifese indescrivìbili. No' i cani afamà i lo tocaria. La sera, noaltri gavevamo tè… o quel che dovea èsser tè. La zera solo aqua sporca, sensa zùcaro, imbevìbile."
I zorni i passava lentìssimi. La mancansa de sibo e la qualità tremenda de l'aqua rendeva ogni momento 'na prova de resistensa. Giuseppe el ga descrito el desespero che se ga insinuà quando el destilador de l'aqua del vapor l'è andà fora uso:
"Semo stà zorni interi sensa 'na gota de aqua potàbile. L’ùnica opsion la zera 'na aqua pusolente, tolta da i barili che serviva come zavora del vapor. La zera pien de vermi, ma quela la zera tuto quel che gavèvimo. Alcuni i gomitava dopo aver bevù, ma la sete la zera pì forte del disgusto. Par fortuna – e solo par fortuna – un mecánico russo che zera drento la ga sistemà la màchina."
Su el vapor, l’ària la zera pesà. Le malatie le gaveva scominsià a girar tra i passegièri. Tanti i gaveva siapà mal, incluso Pietro, un zòvene de desoto anni che Giuseppe el ga conossesto drento el viaio. Giuseppe el ga tentà de siaparse cura del tosato, ma el ze finì de perder la batàlia contro la fiebre. El funeral improvisà in mar el zera un ricordo doloroso de quanto fràgili le ze le nostre vite.
Finalmente, dopo setimane de soferensa, el vapor el ze rivà al porto de Rio de Janeiro. Giuseppe lu el ze vegnesto zo distruto, ma solevà par èsser finalmente in tera. El ze stà mandà a 'na nova colónia agrìcola drento lo stato de Rio Grande do Sul, ndove el ga trovà altri sfidi. Le condission de lavoro le zera dure, e la nostalgia de la famèia la zera 'na pena contìnua. Ma no'l voleva arenderse.
In 'na de le lètare mandà a la so mòie, Giuseppe el ga scrito:
"Maria, el Brasil no'l ze el paradiso che lori i ga promesso. El lavoro el ze duro, e la solitudine la me grava su el cuor. Ma mi go zà scominsià a lavorar la tera, e presto mi go la speransa de aver qualcosa par mi mantegner. Sogno ancora el zorno che tu e i putèi i podarà rivar da mi. Fin quel momento, prega par mi, perché le ze to preghiere che me fa star forte."
Dopo tuti i sacrifìssi, le fatiche e le sfide che la vita ghe ga messo drio, Giuseppe no'l solo ze riussì a far fiorir quel peseto de tera selvàdega, ma el ga fato de quel ángolo lontan del mondo 'na casa. La tera che prima pareva ostile e impraticàbile la ze diventà un giardino rigoglioso, un segno tangìbile del so lavoro, de la so determinassion e de la so fede in un futuro mèio. Ma la pì grande vitòria de Giuseppe no’l ze stà solo la tera, ma el momento in cui finalmente el ze riussìo a portar Maria e i so fioi in Brasil.
El zorno che lori i ze rivà al porto, el cuor de Giuseppe el ze balzà de gioia e el so viso el ze iluminà de làgreme. La lontanansa e la nostalgia che ani prima ghe gavea pesà sul cuor, el ze diventà solo un ricordo distante. Maria, con i so òci pien de emossion, la ga trovà in Giuseppe no solo el omo che l’aveva sposà, ma un eroe che l’aveva portà fin in fondo al sònio. I fiòi, che prima i conosseva el pare solo dai raconti e dai ricordi, i ga abrassià un omo che pareva grande come le montagne de Treviso.
Insieme, come ‘na vera famèia, lori i ga fato rivar ‘na nova era. Le zornade de lavorar la tera le ga visto sudore e sacrifïssio, ma anca riso, cansoni e la gioia de star insieme. Con el passar del tempo, la famèia Conto la ze diventà un pìcolo faro de speransa par tuti quei che, come lori, i ze rivà drio con el sònio de ‘na vita mèio.
Giuseppe el ze restà un omo ùmile, ma con el cuor grando. Sempre che l’aveva tempo, el scriveva drento el so diàrio. No solo par conservar i ricordi de quei zorni, ma anca par tramandar ‘na stòria che ghe imparasse a i fiòi – e ai fiòi dei fiòi – che la vita, dura che sia, se podarà sempre triunfar con el coraio e la speransa.
A la fine, sto viaio no el ze stà solo de Giuseppe, ma de tuti quei che i ga credesto in un futuro mèio. E cussì, la stòria de Giuseppe Conto la se diventà ‘na legenda drento la famèia, un esémpio eterno de quanto la determinassion e l’amor par la vita podarà superar ogni aversità.
Nota de l'Autor
"El Diàrio de Giuseppe Conto" el ze un romanso che prova a dar vose ai vissuti, ai sacrifìssi e ai sussessi de miliaia de emigranti italiani che gaveva lassà la so tera par sercar un futuro mèio in tere lontane. Anca se la stòria de Giuseppe Conto e de la so famèia la ze inventà, la ze stà scrita con cura, basandose su raconti tramandà de generassion in generassion dai dessendenti de quei pionieri.
El raconto el xe inspirà da le esperiense vere de òmini e done che i ga afrontà viaie stracanti, condission de vita dure e la nostalgia par chi i gaveva lassà indrìo. Le dificoltà contà drento sto libro — come le traversie oceaniche, le condission precàrie ´ntei primi ani de vita ´ntele colònie agrìcole e la resistensa contro le aversità — le ze 'na fotografia fedele de quanto i ga vissesto da tanti che gaveva emigrà tra la fine del século XIX e el prinssìpio del XX.
Sto lavoro literàrio el vol èsser pì de 'na semplice òpera de fantasia: el ze un omenaio al coraio e a la determinassion de sta zente. Lori gaveva spianà strade, costruì comunità e lassà un legà che el ga segnà la stòria de tante region, spesialmente in Brasil.
Aspeto che sto raconto el possa permetar ai letori de conossèr un poco pì del perìodo stòrico, ma anca de emosionarse con la forsa e la speransa che gaveva portà tanti emigranti a trasformar i so sòni in realtà. Che la stòria de Giuseppe Conto la possa far da ponte par conservar la memòria de tanti altri che gaveva vivesti vissende sìmili e che le so vosi le rimbomba ancor ´ntel presente.
Con gratitudine e rispetto,
Dr. Piazzetta
Nenhum comentário:
Postar um comentário