segunda-feira, 28 de abril de 2025

La Stòria de Luigi Peretto: Tra Sònio e Realtà


 

La Stòria de Luigi Peretto: Tra Sònio e Realtà



Luigi Peretto lu el zera un zòvene contadin de un paeseto ciamà San Benedetto Pò, meso smentegà ´nte la provìnsia de Mantova, Itàlia. A sol 28 ani, el desside de lassar la so tera de nàssita par sercar na vita mèio in Brasil. Atirà da le promesse de tere fèrtile e de oportunità nove de lavoro, el salì su el vapor Adria, drio l'ignoto. El viàio el ze stà longo e stracante, ma Luigi el se teneva saldo a la speransa de un futuro mèio par lù e par la so mòier Caterina, che l’aspetava el lori primo fiol.

Quando el vapor el zera rivà finalmente al porto de Santos, la delusion la ze stà granda. Luigi no gavaría mai scordà quel momento. El scrisse ai so genitori, restà in Itàlia:

"Quando son finalmente son rivà en la so tera par la prima òlta, go sentì un dolor profondo. No ghe zera gnente, assolutamente gnente in quel posto! Na strada sola piena de fanghera, palì de legno mal ficà con fil elètrici improvisà, e pose d’aqua dapartuto. Gnente de quel che lori gavea contà."

El panorama el zera desolante. La vegetassion intorno la zera fata de arbusti basi e spinosi, che i del posto i ciamava "marinela". Luigi el sentì parlar de na pianta, la guaçatunga, che i so frutini ghe somigliava ai mirtìli, ma che i zera amari. I contava che chi che i magnava quei frutini el saria destinà a tornar là. Luigi el ghe rise sora, ma in silensio el sentì un nodo al stómago: el no voleva tornar lì.

Sensa tempo par lamentarse, Luigi el se mete con altri emigranti a lavorar duro par liberar le foreste. I primi mesi i zera pieni de sfide: note frede in barache improvisà, lavoro stracante par taiar piante, e la dificoltà de coltivar un teren sconossù. Caterina, gràvida, la faseva de tuto par tegner in òrdine la casa improvisà, mentre che Luigi passava le zornade a ripulì le tere e a provar a piantar calcossa che ghe portasse na racolta.

Pian pianin, però, Luigi el ga scominsià a vardar segni de progresso. El secondo ano, el riussì a piantar formenton e fasòi, che i ghe dato na racolta modesta, ma bastansa par nutrì la famèia. Caterina la gavea un fiol, Pietro, che ghe portò nova energia a la còpia. No stà fàssile, ma Luigi el scominsiava a sentì che el sacrifìssio ghe podeva valer la pena.

Ma la vita la zera sempre dura. In na lètara a un amico in Itàlia che pensava de emigrar, Luigi el ghe ga scrito:

"Giovanni, caro mio, la vita qua no la ze come lori gavea dito. El lavoro el ze duro, e la nostalgia de l’Itàlia la ze sempre là. Ma pian pian stemo costruindo calcossa. No la ze la richessa che lori i ga prometè, ma forse, par Pietro, sarà un futuro degno. Se vien qua, sàbia che ghe vole coràio e fede. Qua i zorni i ze lunghi, ma le note ze pien de sòni."

La stòria de Luigi la ze un esémpio de la resiliensa dei emigranti taliani in Brasil. Luigi no gavaria mai scordà la delusion inisiale, ma lu el ze riussì a trasformar quel teren ostile in na propietà pròspera. E, ani dopo, mentre el provava n’altra òlta i frutini de guaçatunga, Luigi el sorrise. No parché el credesse a la legenda, ma parché el capì che quel posto, che na òlta el ghe pareva così árido, lu el zera diventà la so casa.