Mostrando postagens com marcador Genova. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador Genova. Mostrar todas as postagens

quarta-feira, 12 de novembro de 2025

Tra ’l Vèneto e ‘l Cafè - La Vita de Giovanni Dal Molin


Tra ’l Vèneto e ‘l Cafè
La Vita de Giovanni Dal Molin

Giovanni Dal Molin lu el ze nassesto a Quero, ‘na volta ‘na vila picolina tra i vali de la provìnsia de Belluno, dove’l vento del Piave supiava con ‘na malinconia che parea za avisar le partide. Fiol de ‘n pòvero contadin meeiro e de ‘na mare con le man calesà dal lino, el zera cressesto soto el peso de ‘na Itàlia pena unita, ndove le promese del novo Regno parea sempre perderse tra i monti.

Inverno del 1879, quando la neve se mescolava con el odor de fumo dei fumariol e con el eco de le preghiere, Giovanni ciapò la decision che segnaria el so destin: partir. La fame che se spandea tra le vile del Vèneto no zera solo mancansa de pan, ma sopratuto ausensa de speransa. Le racolte zera magre, la tera no bastava, e le tasse del novo governo, somà ai dèbiti con i paroni, trasformava ogni semensa in un peso morto.

A la picolina parochia de San Girolamo Emiliani, el campanel suonava con el stesso ritmo dei sècoli, indiferente a la misèria dei òmeni. Giovanni gavea dato un’ùltima ociada ai monti, coperti de neve, e capì che quel bianco no zera puresa, ma desmentegansa. Partì con un pìcolo saco de lino con qualche roba drento, pan seco, un rosàrio e ‘na lètara del fradel magior, che ghe prometea de tegner el toco de tera de casa fin al so ritorno — un ritorno che, in fondo, el savea, no gavaria mai sussesso.

Come tanti de la so generassion, lassava drio la lèngua, el nome scrito sui sassi, e partia verso ‘na promessa astrata ciamà “Mèrica”.

El porto de Zénoa zera ‘na confusion de vosi, lèngue e odori. Miaia de corpi streti intorno a veci navi che parea pì carcasse flutoante. Giovanni se imbarcò su un vapor de seconda man afità da ‘na compania italiana, che prometea passagio gratis in cámbio de laoro garantì sui fasende de cafè del Brasil. Le promese zera tante ma ilusòrie: tera fèrtile, case bianche e salàrio giusto. La realtà, però, se mostrava za ´ntel porto e ´ntel navio.

Le profundesse scure del vapor, dove Giovanni stava, zera ‘na caverna sporca, ùmida e fètida. Se sentiva ancora l’odor forte de carbon che el carghero gavea portà poco prima. L’ària rarefata se mescolava con el odor de oio, gòmito e altri deieti umani. I fiòi piansea quasi sensa forse, le mare nascondea rosari e ritrati drento i vestidi, i òmeni tossiva fin al sangue.

La traversia durò trentacinque zornade. Ogni matina zera ‘na vitòria su el traditor mar. In certe noti calme e strelà, con permisso del comandante, Giovanni montava su el ponte e guardava l’orisonte. El mar, agità e griso, parea desfar chi lo sfidava. Zera un’esìlio lìquido, un ventre de fero che ingoiava vite e gomitava sopravissuti. Tra el suonar del motor e el scrichiolar de le tavole soto la pression de le onde, el pensava al futuro.

El Brasil zera ‘na parola che ancora no gavea forma. Diceva che ghe zera sole tuto l’ano, àlbari de café dense come le vigne del Vèneto e tera rossa, generosa. Ma i rumori parlava anca de malatie, febri, bisse velenose e signori con la piel abronsà che comandava piantassion imense come un capitano comanda ‘na nave.

Quando el vapor el ze rivà a Santos, l’ària ùmida e calda che ga colpì come ‘na sberla. La vegetassion zera verde brutale, el solo pulsava come vivo. Giovanni ze stà menà con ‘n grupo de compaesan strachi e ansiosi verso el cuor del interior paulista. El viaio serpenteava tra paesagi scognossù: vasti canaviai, pàscoli sensa fine e vilote picoline, con le cese de legno. Da le finestrine, un mar de canaviai e cafè si stendeva fin al’orisonte, come un invito a entrar ´ntel scognossù.

Al fin del percorso, lori son arivà in ´na fasenda intorno a la sità de Ribeirão Preto, ndove i dovea transformar la tera in sustento, laoro e forse speransa — un futuro lontan dal Piave e dal conforto de le aldeie dove son nati. La picola stassion, persa tra i canaviai e nùvole de pòlvere rossa, segnava la fin del lungo viaio scominsià da l’altro lato del ossean. L’ària calda vibrava sui binari, e l’odor dolse de la cana taià se mescolava con el sudor e la strachessa dei viaianti.

Da lì in poi, restava ancora venti chilómetri fin a la fasenda — strada de tera batua e salite seche, fata a piè da alcun de loro e con carosse dindolanti da altri. El novo paron gavea mandà quei mesi per ciapar i futuri laoratori, e le bèstie ndava pian, come sentendo el peso de la traversia. Ogni passo alsava pòlvere che se incolava sui vestidi e sul viso dei emigranti, mentre el sol calava, dorando i campi e anunsiando lo scomìnsio de ‘na vita scognossù.

Al l´arivo, el fator brasilian, sopra ‘n caval nero, lesea i nomi dei novi arivà. Ogni uomo ricevea un nùmero, un baracon e ‘na zapa — come se, sceso dal vapor, no zera pì ´na persona, ma parte de ‘na machina invisìbile. La léngua zera ´na mura insuperàbile, separandoli dal mondo novo. Le ordine vegnia in suoni strani, sechi, che no ghe ricordava el canto del Vèneto o el murmurar dei coli ndove i zera nati. Tra lori e i fatori, no zera diàlogo: solo gesti, segnài bruschi e peso del laoro.

La tera e el sudor i ga diventà l’ùnico idioma che tuti capia, la lìngua universal de la sopravivensa. ´Ntei primi mesi, Giovanni el ga imparà el peso del sol. El corpo diventava strumento: mùscoli che obedia, schene che soportava, man che se taiava. La "fazenda" zera un mondo chiuso, governà da tempo pròpio. El campanel de la vècia senzala — ora ciamà “casa dei coloni” — segnava ore de laoro e descanso. El cibo era scarso, el salàrio venia in buoni da spender solo ntel negòssio de la "fazenda", ndove tuto costava el dòpio. I dèbiti cressea invisìbili, e el sònio de libartà se diluiva ´ntela pòlvere rossa paulista. Giovanni capia, lentamente, che la schiavitù gavea cambià nome, ma no essensa.

Epure, qualcosa resistia. ´Nte le note sensa luna, se sedea a porta del barracòn e vardava el cielo. El ciel del Brasil parea pì vasto, pì visin. A volte, el vento portava odor dolse dei fiori de café e, per un momento, el credea de esser a casa.

I altri emigranti, de Treviso, Vicenza e Padova, condividea el stesso scopo silensioso: laorar abastansa par far soldi e, un zorno, comprar un toco de tera. El parlava ´ntei momenti de riposo, mentre el sol calava tra i canaviai e el odor de tera ùmida saliva da solo. Soniava ‘na tera pròpria, ndove piantar uva, gran o fasòi — un posto solo loro, anche se modesto, ´nte le nove vilete intorno a Ribeirão Preto.

Giovanni no condividea quela ambission. Mentre i compagni parlava de risparmi, tere e futuri possìbili, el solo stava in silénsio, come chi no speta pì nula dal doman. El volea solo sopraviver — laorar abastansa per no dover niente a nissun e restar drito tra calor e fatiga. Drento, restava solo un eco lontan: el suonar dei campanèi de Quero la doménega e el murmurar del Piave tra i sassi, memòria de ‘na pase che parea de ‘n’altra vita.

A volte, ´ntele noti quando el vento passava tra le fessure del baracòn, el credea de sentir ancora quel rumor, come se l’Itàlia lo ciamava in secreto — ma el ciamà se perdea tra inseti e peso de le distanse.

I ani seguente corea pian, indistinti. La fasenda prosperava, i baroni del café se richea, e i coloni italiani se moltiplicava. Giovanni inveciò prima del tempo, i oci perdea el brilo, ma no serenità. Gavea imparà ad amar la tera che lo consumava. Ogni fila de café che piantava zera ‘n orgòio silensioso, come se ogni germòlio zera ‘na semensa de la so redenssion.

Ogni tanto, nove leve de emigranti rivava. Lu i vardava sbarcar con lo stesso stupor che un zorno zera el so. Savea cosa i ghe aspetava, ma no disea nula. La speransa, anche ilusòria, zera l’ùnico nutrimento che no se podea negar.

Mai tornò in Itàlia. El fradel pi grando senza rivederlo. Le lètare, inisialmente frequenti, se ga diventà rare e finalmente cessaro. Restava solo memòria de ‘na neve lontan e del rumor dei coli del Vèneto.

Quando morì, un pomerigio de dicembre 1912, nessun savea la so età precisa. Gavea el sepolcro soto ‘na croce de legno rùstego, visin a altri coloni. ´Ntel registro de la fazenda, lori i ga scrito solo: Giovanni Dal Molin, italiano, laorador del café. Ma soto la tera rossa de Ribeirão riposava pì de un nome: el sìmbolo de ‘na generassion che la ga traversà l’ossean in serca de ‘n sònio che mai se compì. La tera che lo tegnea, rossa e fèrtile, conservava el so silénsio. E quando el vento passava tra le foie del café, parea portar da lontan el eco d’un campanel de Quero, suonando per un omo che mai tornaria, ma che, in qualche modo, el ga finalmente trovà casa.


Nota del Autor

I nomi e qualche detàio de sta stòria i ze stà cambià par proteger la privacidade dei coinvolti. Ma la stòria de Giovanni Dal Molin se basa su fati veri, trati da lètare e registri de emigranti italiani del Vèneto conservà in musei e archivi stòrici del Rio Grande do Sul. El drama narà qua riflete el destin de miàia de italiani che, tra fin del XIX sècolo e scomìnsio del XX, i ga lassà le vile tra i monti de Belluno, Treviso e Vicenza in serca de vita degna ´nte le fazende de cafè e cana de zùcaro del interior paulista. Ogni pàgina de sto livro ze ‘n tributo al coraio silensioso de òmini e done che i ga traversà l’ossean spentonà da fame e speransa — e che, in tera lontan del Brasil, i ga aiutà a costruir ‘na nova pàtria sensa mai desmentegar la vècia. Ze anca ‘n invito a memòria: che no se perda le vosi che el tempo quasi el ga cancelà, né le stòrie che el vento i ga portà via, ma che forma el fondamento invisìbile de chi semo incòi.

Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta



sexta-feira, 7 de novembro de 2025

Echi de un Sònio Lontan


Echi de un Sònio Lontan


Lo scomìnsio de un Viaio

Zera i primi zorni de novembre del 1876, e i venti fredi zà sofiava sora la pìcola vila in meso al comun de Cison de Valmarino, su le coline del Vèneto. La vila, tuta avolta da la nèbia, la parea un quadro vivo de l’austerità che marcava la vita dei contadin. Le campane de la cesa de San Michele Arcangelo ecoava per le coline, anunsiando la messa de matina, mentre la famèia Bernasconi, formà da Pietro, Luisa e i so do fiòi pìcoli, Emilia e Lorenzo, la se trovava a infrontar el momento che ghe cambiava par sempre la vita.

La resolussion de partir par el Brasil la zera dolorosa, ma inevitàbile. L’Itàlia ghe dava poco pì che dèbiti, fame e tera straca. Pietro, un omo robusto con le man calegà, el zera abituà a la fadiga de ogni zorno contra el teren àrido e el clima duro. Ma anca la so resistensa, che no se piegava mai, la scominsiava a vassilar davanti a la misèria che cressea. El savea che la tera, che ‘na volta gavea mantegnù generassion de la so famèia, adesso no la zera pì bona gnanca par dar de magnar ai so fiòi.

´Ntela piasseta davanti a la cesa, ndove el vento al levava su le fóie seche e portava el profumo de castagne rostolà, Pietro el gavea abrassà so mòier Luisa. Lei la tegniea Emilia, de do ani apena, con la delicatessa de ‘na mama che gavea paura de perder quel poco che ghe restava. Lorenzo, de sete ani, el tegnea forte la man del papà, come se quel tasto el podesse mandar via la paura che el sentia. Intorno a lori, i amissi e i parenti i se gavea radunà par dirghe adio. I genitori de Pietro, zà veci, i ghe gavea dà un rosàrio e un libreto de orassion de Sant’Antonio. La benedission murmurà dal papà de Pietro la se smissiava con le làgreme che corea su la so fàssia inrugà.

«Prometi, Pietro, che no te desmentegarà le to radise», la disea so mama, tegnendoghe la fàssia tra le man. «E che, ovunque te sìi, te pregarà par che Sant’Antonio te guide i passi.»

El treno che i portava a Genova el spetava ´nte la stassion de ‘Valmarino. El fìs-cio, acuto e malincónico, el taiava l’ària freda come un adio definitivo. Mentre lori i montava su, Pietro el gavea aiutà Luisa a sistemar i pochi averi che i gavea podù portar: un bau de legno, ndove i tegnea vestiti rapesà, carte e qualche semensa che Pietro el gavea insistì a portar, come un sìmbolo de speransa.

Quando el treno el ga lassà la staion, le campagne familiari, con le so coline ondulà e i vigneti abandonà, le spariva pian pian. Luisa la tegnea Emilia in brasso, provando a calmarghe con cansonete basse, che gavea ninà generassion de la so famèia. Lorenzo, con i oci ùmidi, el scorava la testa su la spala del papà, provando a sconder le làgreme che no voleva lassar cader. «Te prometo che sarà mèio, fiol mio», el disea Pietro, con la vose ferma, ma el cuor pesà. El savea che ste parole no le zera solo par Lorenzo, ma anca par lu stesso.

La strada fin a Genova la zera segnà da silensi interoti da pochi discorsi. ´Ntel scompartimento del treno, altri contadin come lori i parlava del Brasil, descrivendolo come ‘na tera de oportunità. Pietro el scoltava atento, come se ogni parola la fusse ‘na mapa par el futuro.

A Genova, el movimento del porto i gavea siapà ´nte un vòrtice de rumori e odor. I navi grandi i spetava par traversar l’Atlántico, con le so ciminiere che sbufava fumo contra el cielo griso. El olor de sal, oio e pesse se smissiava con le vosi in tante léngue diverse. Pietro el tegnea Emilia in brasso e la man de Lorenzo ben streta, guidando la famèa in meso a la fola.

A bordo del vapor che i portava in Brasil, la vita la zera diventà ‘na rotina de spasi streti, magnar scarso e la presensa costante del mar infinito. Lorenzo el passava ore a vardar le onde, mentre Luisa la provava a tegner viva Emilia con stòrie de la so vila. Pietro, invece, el aiudava i altri passagieri con pìcole fassende, e la so’ atitude pràtica e determinassion ghe gavea fato guadagnà el rispeto de tuti.

Anca se el futuro el zera ancora un mistero, i Bernasconi i trovava conforto l’un in l’altro. Soto le stele de l’Atlántico, mentre la nave la dondolava pian, Pietro e Luisa i condivideva soni e paure. In ‘na de ste note, Pietro, con i oci fissi su l’orisonte, el gavea sussurà: «Noialtri construiremo qualcosa, Luisa. Qualcosa che i nostri fiòi i podarà ciamar casa.»

E cussì, con el cuor spartio tra la nostalgia e la speransa, la famèia Bernasconi la navigava verso un destin inserto, ma pien de promesse. Soto el cielo stelà del osseano, Pietro el pregava in silénsio, domandando forsa par infrontar le sfide che el savea che i ghe spetava.

El Mar de Promesse

A Génova, dopo quatro zorni de spera al porto, in meso al caos e a l’ánsia, finalmente i zera montà su el vapor Salier, ´na nave grande che prometea de portarli de l’altra parte de l’Atlántico, ma che drento la nascondea el vero peso de la traversia. L’imbarco el zera un spetàcolo de urli, pianti e òrdini confusi in tante léngue, mentre casse e valise le zera butà in freta ´ntel soto ponte e i passagieri i zera amontonà come mersi umane.

Quando lori i gavea passà la rampa par imbarcar su la nave, Pietro el tegnea forte la man de Lorenzo, mentre Luisa la portava Emilia in brasso, i so oci fissi su la nave grande, come se lori i volesse capir i segreti de la traversia. Apena messi piè su el ponte, i zera stà mandà zò ´ntei alogiamenti, ndove l’ària la zera densa e i spassi streti. Soto el ponte, le condission le zera dure: el olor de sal se ga misturà con el sudor, con el rancio de magnar guasto e con i rifiuti. El rumor del mar, che dovea essar tranquilisante, el zera coperto dai lamenti dei malà e dal pianto dei fiòi.

L’ambiente el zera ‘na lota contìnua par sopraviver. Famèie intere le condividea spasi pìcoli con sachi de roba e bèstie che fasea parte del càrico vivo de la nave. I pasti, servì in poche porsion, i zera quasi sempre ‘na zupa rala e pan duro che no bastava par la fame. L’aqua, spesso calda e con un gusto de fero, la zera rasionà, e questo creava tension tra i passagieri.

Lorenzo el ze stà el primo de la famèia Bernasconi a sentir el peso de quel ambiente. Dopo ‘na setimana de viaio, el gavea scominsià a gaver febre alta, con ‘na tosse che no finia e che preocupava tanto Luisa. Lei la passava le note in bianco, bagnando pani in aqua freda par metergheli in fronte e pregando Sant’Antonio con fervor, mentre Emilia la piansea sercando conforto. Pietro, anca se el provava a mostrar forsa, el sentia el peso de l’insertessa. El aiutava i altri passagieri con lavoreti come spartir el magnar o netar i spasi, ma la paura de perder el fiol la lo seguia come ‘na ombra.

Su el Salier, la morte no la zera ‘na visita inaspetada; la zera ‘na compagna silensiosa. Ogni novo zorno, el pianto sofocà revelava n´ altra pèrdita. I corpi che no resistea a le malatie i zera involti in lensuoi e, dopo ‘na breve orassion fata da un passagiero, el zera butà in mar. Vardar quei corpi sparir ´nte l’aqua profonda e sensa pietà la zera un ricordo crudele de la fragilità de le speranse. Pietro, quando el vardava ste serimónie improvisà, el strensea Lorenzo ancora pì forte, come se podesse protegerlo solo con l’ato de no lassarlo.

In meso a la desolassion, nasseva pìcoli gesti de solidarietà. ‘Na zòvane, che viagiava sola, lei ga condividì con Luisa qualche erba medissinal che lei gavea portà da la so’ tera, spiegando che podaria iutar a calmar la febre de Lorenzo. Pietro el se gavea unì a altri òmeni par improvisar ‘na zona pìcola ndove i fiòi i podesse star lontan dai corenti fredi che corea su la nave de note.

Quando el Salier finalmente el ga vardà la costa brasilian, el 30 de novèmbre del 1876, el solievo el zera mescolà de contentessa e strachessa. La nave la gavea rivà al porto de Rio de Janeiro soto un cielo blu ciaro, che contrastava con l’oscurità che tanti portava drento. I sopravissuti i zera ussì dal sotoponte come fantasmi: strachi, afamà e distruti, ma con ‘na scinta de speransa ancora viva ´ntei oci.

Pietro el gavea vardà Luisa e i fiòi con un sospiro de solievo, ma la so mente zà la zera ocupà con quel che vegnia dopo. Sbarcar la voleva dir solo lo scomìnsio de ‘na nova batàia. Con i piè finalmente su la tera brasilian, Pietro el gavea streto la man de Lorenzo e, con decision, el gavea sussurà: «Semo rivai, fiol mio. Adesso scomìnsia el nostro vero laoro.»

‘Na Nova Strada

Dopo un zorno de interminàbili speta in un alogiamento del governo al porto, ndove l’odor de sal, pòlvere e pesse màrssio se snissiava con le voci dei emigranti, finalmente el ze rivà el momento de ndar avanti. Le autorità brasilian, con la so’ fredessa burocràtica, le gavea organizà i novi rivà in grupi e, soto un caldo sofocante, i gavea mandà verso sud, verso el Rio Grande do Sul. La nave i gavea portà fin al porto de Rio Grande, ndove, dopo qualche zorno de sosta, i zera stà messi su picoli vapori fluviali, che i portava su per el rio, traversando la grande Lagoa dos Patos.

El viaio su el fiume Caí el zera incantador, ma anca triste. La natura selvàdega, con verdi profondi e montagne lontan, la se stendea davanti a lori come un quadro, ma sensa segni de civiltà. Foreste dense, con àlbari dai tronchi storti e grandiosi, le copriva le rive, mentre la corente del fiume Caí a volte la pareva voler inghiotir i vapori con le so aque ribeli. El rumor dei motori e de le èliche che taiava l’aqua el zera quasi l’ùnico suon che rompeva el silénsio pesà, interoto solo dai sussurri de le famèie, che provava a coprir l’ànsia con parole basse e oci sospetosi. Pietro e Luisa, con i fiòi, i vardava l’imensità de ‘sta natura primitiva, sensa ancora capir la grandessa de la sfida che i gavea davanti.

Quando i ze rivà al porto de Montenegro, ‘na sitadina pìcola su la riva del rio Caí, Pietro no podea no sentir un nodo al cuor. El posto, ancora greso e poco svilupà, el zera lontan milie da le promesse de prosperità che i gavea sentì. A Montenegro no ghe zera altro che qualche casa sèmplisse e un comèrssio scarso, tuto in condission precàrie. Là, i emigranti, sensa la mìnima idea de quel che vegnia dopo, i zera stà lassà a lori stessi. No ghe zera ripari pronti, no ghe zera magnar bastante, e gnanca un piano ciaro su come rivar a le tere promesse. El sol el stava calando quando le autorità locai le gavea dito che i dovea continuar el viaio, ma no ghe zera tempo o forsa par protestar. Lori i zera soli.

El cielo scuro de la note, pien de stele iluminà, el zera l’ùnica protession che i gavea trovà. Sensa altre possibilità, Pietro e Luisa i gavea steso i so’ pochi averi su el teren, creando un leto improvisà tra lori e la tera dura. Emilia, ancora pìcola, la se gaveva strenta a la mama, mentre Lorenzo, con i so sete ani, el podea a pena tegner i oci verti par la stranchessa. El teren el zera fredo e rùvido, ma el caldo de la famèia, unì ´nte la stessa pena e la stessa speransa, el dava un poco de conforto. Con la pansa voda e l’ánima pesà, i se gavea sdraià soto el cielo stelà, provando a tegnerse a ‘na breve sensassion de sicuresa, mentre la paura de quel che vegnia dopo la strensea i so cuor.

La matina dopo, ancora con i segni de la stranchessa in fàssia, le famèie le gavea scominsià a radunarse, preparandose par la strada nova. Montenegro la zera solo ‘na tapa, un punto de passàgio par i emigranti, che adeso i dovea infrontar un novo sfido: el viaio fin a le tere promesse, ´nte le colònie italiane de la serra gaùcha. La strada che i spetava la zera dura, storta e sensa nessuna comodità, come i gavea sentì contar da altri emigranti.

Da lì, scominsiava ‘na strada segnà da la forsa, la resistensa e la grande speransa che ancora vivea ´ntel cuor de sti òmeni e fémene. Certi i ze ndà a piè, portando i fiòi pìcoli in brasso o legà su la schena con lensioi consumà, mentre altri i infrontava el viaio su cari improvisà. El scricolar de le rode ´ntei solchi de la tera seca se smissiava con i lamenti de la fame, e la pòlvere de la strada, alsà a ogni passo o scossà, la parea incolarse a la pele e ai polmoni, rendendo el viaio ancora pì duro. El caldo del zorno, misturà a l’umidità de la mata, el trasformava ogni passo in ‘na lota. La foresta infinita la parea inghiotirli pian pian, i fiumi ribeli i desafiava i so limiti, e l’imensità de le tere vèrgini la zera come ‘na metàfora de la solitùdine che spetea tuti.

A ogni chilómetro, el peso del viaio cressea, ma anca la determinassion. Pietro, con le so man calose de ‘na vita de lavoro, no lassava che la debolessa ghe vincesse. Luisa, con l’òcio fermo e la vose dolse, la consolava i fiòi, disendo che el futuro che i spetava in fondo a la strada el saria stà degno de tuti i sacrifìssi. A ogni sosta, a ogni note soto el ciel stelà, ‘na nova speransa la nassea in lori, come ‘na fiameta che resistea al vento fredo de l’incertessa.

Traversando foreste dense, superando fiumi pericolosi, Pietro e la so famèa i ndava avanti, lassando drio i echi de l’Itàlia e enfrentando le novi sfide de ‘sta tera strana. I zera lontan da le so case, lontan da le strade de Cison de Valmarino, ma el spìrito de lota e la promessa de ‘na vita nova in Brasil i tegnea saldi.

La Lota ´nte na Tera Nova

I zorno dopo l’arivo ´ntel mondo novo i zera stà duri. El caldo de l’istà del sud el bateva forte, sensa pietà, mentre l’umidità de la foresta la parea involver tuto come ‘na nèbia sofocante. Ma la famèia Bernasconi no gavea tempo par lamentarse. Ogni matina, el suono de la manara de Pietro che taiava la foresta el bateva insieme al so cuor determinà. El zera un omo con le man calose e ‘na volontà che no se piegava, pronto a trasformar la tera cruda e ostile in qualcosa de suo.

Con solo un’ascia e ‘na falce in man, Pietro el gavea scominsià el laoro duro de desbravar el teren par costruir ‘na capana par la so’ famèia. Ogni colpo de l’atreso ´nte la tera el parea un sforso grandioso, parché el suolo, coperto da ‘na vegetassion densa e dura, el resisteva con forsa. Ma Pietro no se gavea lassà bater. Ogni toco de tera che sedeva soto i so brassi, un spiraio de futuro el brilava pì forte ´ntel so cuor. La so mente, anca se straca e pien de dificoltà, la zera sempre voltà verso quel che vegnia: ‘na casa, el sustento e la promessa de un novo scomìnsio.

Luisa, ancora dèbole dal viaio sfassiante, ma con ‘na forsa silensiosa che parea vegnir da un posto profondo, la se dividea tra curar Lorenzo, che se recuperava pian da ‘na febre che l’avea colpì ´ntel viaio, e preparar el magnar. Polenta fata con formenton sèmplise, qualche pignon e radise che la gavea trovà su le rive del fiume i zera el pasto de ogni zorno, ma el magnar no bastava mai par sfamar la fame. Nonostante tuto, lei no se lamentea. L’òcio che la dava ai fiòi, Emilia e Lorenzo, el zera quel de ‘na mama che, anca con la pena e la strachessa, lei gavea ancora speransa che, con el tempo, el sol el saria tornà a brilar sora de lori.

De note, quando el laoro del zorno finalmente el lassava posto al silènsio de le stele, Pietro el se sentava con i fiòi intorno a ´na pìcola foghera che i podea tegner impissà, anca ´ntei zorni pì ùmidi. El fogo, anca se dèbole, el scaldava i so corpi strachi, ma, ancora pì importante, el nutria le so ànime. Pietro, con la vose grave e calma, el contava stòrie de la so tera in Itàlia provando a tegner viva la conession con el passà, con el Piave e le montagne che tanto el amava. «Lorenzo», el disea, con la man su la spala del fiol, «ricordate chi che semo. No desmentegar mai el Piave e le nostre montagne. Le vive drento de noialtri. No importa quanto ‘sta tera sia strana, no importa la distansa da casa, ste montagne le sarà sempre con noialtri.»

Ste parole le zera el so conforto, la so àncora, mentre i provava a dar forma al futuro lontan che i soniava. Ma el presente, con la so duressa, el zera sensa pietà. L’isolamento el zera total. L’ùnico contato con el mondo el zera con i pochi che passava per le strade de la mata, e le malatie, sensa dotor e con pochi rimedi, le rendeva le note ancora pì longhe e preocupanti. Quando Lorenzo el ze tornà malà, la febre che lo consumava la gavea portà ‘na nova paura, ‘na paura profonda che se infilava ´ntei cuor dei genitori, ma, come sempre, la speransa la era più forte. Luisa, con la so dolcesa e dedicassion, lei passava le note in bianco visin al fiol, fasendo compresse e sussurando orassion, mentre Pietro, anca se tasea e preocupà, el fasea quel che podea par portar pì legna e magnar.

I zorni, e dopo i mesi, i passava lenti, con la sttachessa che se formava ´nte la so vita come ‘na ombra costante. Ma a la fin de l’inverno, quando la tera la zera ancora freda e ùmida, Pietro el gavea podesto versa un toco de tera arà. El gavea vardà la tera, con le man sporche e el sudor che colava da la fronte, e un soriso legero el ze nato su la so’ fassia. La zera ‘na pìcola vitòria, ma par lu la valeva pì de ogni altra cosa. El primo toco de tera che el gavea domà con el so sforso e sacrifìssio ghe gaveva fato vegnir le làgreme ai oci. El zera come se el gavea finalmente tocà ‘na parte del so sònio, qualcosa che, fin alora, el parea lontan come le montagne de la so tera.

Par la famèia, quel toco de tera el rapresentava lo scomìnsio de qualcosa de pì grande, de ‘na casa fata con sudor, con dolori, ma anca con la sertessa che la vita la continuava, che se podea ricominsiar. I gavea ancora tante dificoltà, ma qualcosa de novo el nassea lì, in meso a la solitudine de la mata, a la duressa del laoro e al peso de la nostalgia. La promessa de un futuro mèio la scominsiava a diventar vera.

Pietro, straco ma con l’ànima forte, el gavea vardà la capana che csominsiava a prender forma e, con un fià profondo, el gavea murmurà: «Questa sarà la nostra casa, Luisa. Qua, troveremo pase.»

E cussì, la strada de la famèia Bernasconi la gavea scominsià a prender la forma che i sperava. Un passo a la volta, con fede, con forsa, con speransa.

El Nadal del 1876

Quando el Nadal del 1876 el ze rivà, in quei tempi no ghe zera regali, né àlbori adornà come incòì. El caldo de l’istà el involgea la pìcola capana ndove i Bernasconi i se riparava, e la tera, ancora cruda, la mandava odor de erba seca e de foresta densa che i sirconda. No ghe zera bancheti su la tola, solo la semplissità de la polenta e el poco che i podea coier da la tera.

In quela note, soto el cielo ciaro e caldo, Pietro, Luisa e i fiòi i se gavea riunì intorno a la foghera. El caldo de la fiama el contrastava con la bresa calda che passava tra le àlbori, ma tutavia ghe zera un silénsio profondo e ‘na sensassion de union. El Nadal, par lori, no el zera ‘na festa, ma un momento de orassion, de pensier e de ringrasiamento par la vita e par el coraio de ndar avanti.

«Che el Signor daga a noialtri forsa par continuar», el gavea dito Pietro, con la vose bassa e ferma, vardando le stele che scominsiava a brilar in cielo. «Questo no ze la fin de la nostra lota, ma lo scomìnsio de qualcosa de novo. Insieme, construiremo un futuro.»

No ghe zera risa o canti alegri, ma ghe zera la certessa che lori i zera vivi, e questo, in qualche modo, el zera un motivo par dir gràssie. Le orassion de Luisa e Pietro le se intresiava, domandando forsa e speransa par i zorni che vegnia, un futuro che ancora el parea lontan e inserto.

E cussì, in quela note calda e silensiosa, i Bernasconi i gavea selebrà un Nadal diferente: sensa lussi, sensa feste, ma con la fede silensiosa che, nonostante tute le dificoltà, el futuro ghe reservava ancora ‘na possibilità de prosperar.

Nota del Autor

La costrussion de Echi de un Sònio Lontan la ze nata da ‘na profonda admirassion par le stòrie de coraio e resistensa che ga formà le basi de tante nasion. Inspirà da la saga dei emigranti italiani che, a la fin del secolo XIX, i ga traversà ocean in serca de un futuro mèio, sto romanso el vol onorar le memòrie de quei che, anca davanti a dificoltà che no se podea imaginar, i ga tegnù viva la fiama de la speransa.

Sto libro el ze ‘na òpera de fission, ma tante de le situasion contà le ze el riflesso de raconti veri che mi go trovà in diari, letere e registri stòrici. La soferensa, l’isolamento e le fadighe ‘nfrentà da sti pionieri no le ze stà romantisà; al contràrio, mi go provà a mostrar la cruda realtà che i sirconda. Tutavìa, mi go sercà de selebrar la so forsa, le so tradission e l’eredità cultural rica che i ga portà con lori.

La narrassion, pì de tuto, la ze un omaio. ‘Na ode a quei che no solo i ga sonià, ma i ga avù l’audassia de lotar par el sònio, anca in tere scognossù, tra foreste dense e mari ribeli.

Ringrazio tuti i stòrici, i risercatori e i dissendenti de emigranti che i ga condividì le so stòrie con mi, permetendo che le so vose le ecoa in sto libro. Spero che Echi de un Sònio Lontan no solo el comova, ma el inspire anca pensier sul poder del spìrito umano davanti ai sfidamenti, ricordandose che le radise che piantemo ancò le pol fiorir in qualcosa de straordinàrio par le generassion che vegnerà.

Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta



segunda-feira, 3 de novembro de 2025

Alvise Pavesa – Tra la Tera e el Destin

 


Alvise Pavesa – Tra la Tera e el Destin

Alvise Pavesa el ze nassesto ´ntel 1857 a San Vigilio, na pìcola frasion de Castiglione delle Stiviere, tra le coline de la provìnsia de Mantova, ndove i campi magri i dava mal da magnar a chi che ghe viveva. Fin da bòcia el gavea imparà che la tera la podea esser maregna, dando solo racolte insufissiente e laoro senza respiro. L’unificassion de l’Itàlia no gavea portà solievo; le tasse zera pì alta, i soldà i portava via i zòvani, e le famèie e pòvere le se vardava strasà da el peso de le dèbite. Par i Pavesa, sopraviver zera na sucession de inverni duri e state ingrati.

In sto contesto el ga scominsià a sentir parlar de l’Amèrica. Le lètare che vegnia da l’altro lato del ossean, mandà da miaia de emigranti che i zera partì, le se fasea sempre pì frequente, contando de tere vaste, de racolte abundante, de paroni assetà de brasse forti. Òmeni ben paroliere i girava le frasion, spargendo fólie stampà, prometendo prosperità da l´altra banda del mar. La misèria la rendea ste parole pì convincente che ogni sermon. Alvise el ga resistì fin che podea, ma el peso de le dèbite e la paura de no èsser capace de mantener i fiòi che vegnaria el ga spinto a la decresolussion ireversìbile. El ga vendù quel poco che gavea, el ga dato adio al paeseto e, con la mòie e la fiola de 7 ani, int novembre del 1888 el se ga ndà via par el porto de Genova.

El imbarco ze stà la prima scossa. El barco el zera pien de famèie intere, veci, done gràvide, fiòi in brasso, tuti streti ´ntei fondi ùmidi che odorava de mufa e de mar. La traversia del Atlántico ze stà na soferensa de setimane. L’ària rarefà la mescolava el odor dei corpi, gómito e feci. Ogni tosse che rimbombava ´ntel scuro pareva anunciar un altro condanà. Tanti i ga sedù a la febre prima ancora de vardar tera ferma, e i morti i zera avolti in teli veci e butà in mar, soto el sguardo terorisà dei sopravissuti. Alvise el pregava in silénsio a ogni corpo che spariva tra le onde, temendo che la so famèia zera stà la prossima.

Quando, finalmente, le prime ombre de la costa brasilian i comparì, un clamor el ga percorso el barco. Qualchedun se ga inzenocià, altri i ga piansesto, e tanti i ga ringrasià Dio de èsser vivi. Alvise el restava in silénsio, con i oci fissà su la lìnea del horisonte. Quela tera promessa no la se someiava gnanca un poco a l’Itàlia che gavea lassà drio. El verde intenso dei boschi, el calor sofocante e el cielo pesante anunciava che gnente qua el saria fameiar.

Arivà a Campinas, ´ntel interior de São Paulo, el ga presto capì la distansa tra la promessa e la realtà. El clima ùmido e rovente el castigava sensa pietà. I campi de cafè e de cana de zùcaro, che dominava la region, i voleva dissiplina quasi soprumana: el laoro el scominsiava con I primi ràgi de sol e finia solo quando el scuro calava. El contrato con i paroni no zera mèio de la servitù. I salari i basta mal par comprar farina e fasòi, e la possibilità de gaver un toco de tera pròpria parea sempre pì lontan.

In zenaro del 1889, la so mòie la ga dato a la luse ´na fiola, lora ciamà Caterina, nome de ´na de le none de Alvise. La ze rivà come segno de speransa, ´na pìcola vitòria contro la duresa del destin. Ma el calor e la febre i ghe impedì de batisarla sùbito. El decise de spetar che el tempo se rinfrescasse, come se solo el ritardo podesse proteger la fiola da la morte precoce che circolava tra tante famèie. La fiola pì vècia, Maria, zera malà da setimane, la febre che brusava el corpo. Alvise el vardava ´nte lei el riflesso de la so impotensa: lontanansa dei mèdici, mancansa de medicamenti, l’ùnica speransa deposità ´ntela providensa divina.

La vita a Campinas zera na lota contro nemici invisìbili. I inseti i entrava ´ntei piè, lassando feride che no cicatrisava mai. La malària la ciapava vite sensa aviso, e la febre zala la tornava in scopi che terrorisava la colónia. Tanti coloni, presi dal desespero, i maledisea l’Amèrica e fin el nome de Colombo, acusandolo de gaver scoèrto un mondo che rivelava pì castigo che benedission. Altri, rasegnà, i ripetea che, se almanco podessero viver sensa dèbite, i staria mèio in Itàlia.

A San Paolo, l’insodisfassion la sfosiò in ribelion. Coloni italiani, inganà da promesse false de tera, i se ga levà contro i propri sfrutadori. La repression la zera stà dura, ma la notìssia la ze rivà presto ´ntel interior. Alvise el sentiva cresser tra i emigranti na nube de scetisismo. Tanti i soniava de tornar, ma i savea che la traversia costava pì do che i podesse racolier in ani de laoro. Altri, già indebità con i paroni, no i gavea gnanca la possibilità de partir.

Eppur, pìcoli gesti de fede i sostegnea chi che no se arendeva al desespero. Alvise el facea promesse in silénsio. El pregava i parenti ancora in Itàlia che i mandasse celebrar misse ´ntel so paeseto, ringraziando la sopravivenza in meso a tanti perìcoli. El mantegnea con sé la memòria de le procession de Castiglione, el suon dei campanili de la cesa de San Luigi Gonzaga, le figure dei santi iluminà da candele. Ste memòrie le ze diventà el so conforto, el ponte invisìbile tra la vita che gavea perso e quela che provava a costruir.

La colónia italiana intorno a Campinas se reorganisava con solidarietà. Le famèie dividea sementi, utensili, senza, tochi de pan. Le noti i zera pien de ciàcole a la fiaca luse de le lamparina, ndove ognuno contava la pròpria stòria, forse ´ntela speransa de no dimenticar chi el zera prima. Ma la nostalgia rosegava. Tanti sentia l’Itàlia pì viva ´ntei ricordi che el Brasile davanti ai oci. Alvise, che tante volte el ga maledisso i campi magri de la so provìnsia, ora i ghe pareva meno crudeli de la selva tropical che dovea afrontar.

La pìcola rossa de maìs recém piantà intorno a casa prometea ´na racolta modesta, ma che bastava par dar da magnar par un bon tempo. La cana de zùcaro, da l’altra parte, la volea sforso incessante, ciapando forse che el credea de no aver. Ogni matina, ciapando la sésola, Alvise el sentiva i ossi pesar come piombo. Ma el savea che, se el se smolava, la famèia la moria.

´Ntel fondo del cuor, el capiva che la vita ghe gavea imposto el ruolo de generassion de sacrifìssio. No ciaparia la prosperità promessa. No gavaria riposo né tera pròpria. Ma el mantegnea la speransa che i fiòi, e i fiòi dei fiòi, i eredaria pì che misèria. Lori eredaria radisi ben piantà in sta tera straniera, anafià con el sudor e le làgreme de chi gavea pagà el pressio pì alto.

E cusì, tra zornade de calor sofocante e noti de febre, tra ricordi de l’Itàlia e preghiere sussurà soto el ciel stelà de Campinas, Alvise Pavesa el moldava la so vita al destin che el zera scelto. La traversia no finia al porto; la se stendea in ogni zornada tra i piè de cafè, in ogni làgrema davante la fiola malà, in ogni toco de pan spartì con i visin. Un ome strapà da la Lombardia da la fame, lanssià ´ntel cuor del Brasile da la speransa, e che ora capiva che la sua vera eredità no zera richesse né tera, ma la resistensa silensiosa de chi no se arende davanti a la aversità.

Alvise Pavesa el se ga envechià tra el calor sofocante dei campi e l’ombra de le coline lontae de la so tera natal. Ogni gòssia de sudore, ogni dolor e ogni preghiera i se trasformava in radisi invisìbili, ben fermà ´ntel solo straniero che ora el ciamava casa.

I fiòi i ga cressesto ascoltando stòrie de na Itàlia lontan, imparando che el valor de la vita no se misura in tera o soldi, ma ´ntel coraio de traversar osseani, afrontar malatie e mantegner viva la speransa.

E cusì, ´ntel silénsio de le noti tropicai, Alvise el comprese che la so vera traversia no zera l’Atlántico, ma la vita intera: na zornada de resistensa, amor e fede, che fiorirà in generassion future. La pàtria persa restava ´ntei ricordi, ma la tera conquistà con el sforso la se ga diventà eternamente soa. 

Nota del Autor

La stòria de Alvise Pavesa – Tra la Tera e el Destin, qua presentà in forma consisa, ze ´na narativa ispirà ai raconti veri dei emigranti italiani che, verso la fin del XIX sècolo, i ga traversà l’Atlántico in serca de na vita mèio in Brasile. Anche se i personai e i eventi qua descriti i ze fitisi, i riflete l’esperiensa coletiva de miaia de òmini, famèie e bambin che i ga afrontà fame, malatie, laoro stracante e nostalgia de ´na tera natal lontan.

Scrivendo sta stòria, mi go sercà de restar fedele a lo spìrito de l’època: a la duresa de le colònie agrìcole, a le dificoltà imposte dal clima e dal laoro, e sopratuto a la resistensa e a la speransa silensiosa che sostegnea chi che se lanssiava ´nte lo scognossesto. El letor troverà tra le pàgine de sta narativa no solo soferenzsa e lota, ma anca el poder dei ricordi, de la solidarietà e del coraio de chi, anche di fronte al destin pìadverso, no ga mai perso la fede ´nte la vita.

Sto libro ze, sopratuto, un omaio a tuti i emigranti che i ga costruì le pròprie stòrie e, atraverso el so sforso, i ga piantà radise in tere straniere, lassando ´na eredità de resistensa e speransa che atraversa generassion.

Dr. Piazzetta

sábado, 25 de outubro de 2025

Dove che le Speranse le và a morir


Dove che le Speranse le và a morir

Còrdoba, Argentina — Ano 1889


La Prima Note in Amèrica

Quando che Gaetano Bernardi el ga vardado le luse sporche de Buenos Aires, drio el vapor Piemonte, la note la zera za cascà sora el mar. I tre italiani che i zera con lu — un marangon de Vicenza, un contadin trentin e un zòvene che disea de sonar el violin — i zera massacrà da la fadiga, ma l’entusiasmo el brusava ancora come ‘na bronsa picenina drento un corpo che da mesi no vardava pan. I ze sbarcà inseme, con i piè pesanti, tirandose drio le sporte strasse, fin a ‘na osteria scondesta, li visin al´Ufìcio de l’Imigrassion.

La ostaria la zera pì ‘na tana de sorzi che no un loco par riposar. Un stansino ùmido, puzolente, con el teto che pareva voler cascàr e un cúcio de paia sudà che parea pì el cucioleto d’un can che no un leto da cristian. La porta sbateva con el vento del Rio de la Plata, come se la sità la ridea de la so rivada. Gaetano no el gà durmì. El sentiva el fredo entrarghe soto el vestito, pì ancora de ogni inverno passà sora le coline del Véneto.

El zorno dopo, con le scarpe tacà de baro e la camisa che se incolava dosso de la umidità, el ze ‘ndà solo fin al edifìcio de l’imigrassion. El caos de la sità lo sbatea come un mulin: carosse che se incrosava, òmeni che urlava in léngoe che lu no capiva. Gaetano el ghe tocava saltr come un capreto tra le pose e i buchi. Ma par sorte — o par voler del Signor — el se ga trovà con Giovanni, el so nevodo, che el zera za sistemà par là. El lo spetava con el muso serio e le man ruvinà. No ghe ze stà ne abrassi, ne pianti. Solo un sguardo tra do mondi — quel che el restava e quel che el rivava.

Par do zornade, Gaetano el ga visto soloel contorno de ‘na Buenos Aires fata de contrasti. El passeava tra le strade drite, contandoghe i passi come su un quadrileo. Tuto ghe pareva piato, scuro, sensa òrdine. Le case basse, la misèria che se respirava. Ma passando par la Plaza Victoria, sora un tramonto sporco e un vagon che tremava, el ga visto anca l’altra face: palassi de stile francese, boteghe che luseva, vetrine che pareva Parigi. El Parque Palermo el zera un giardin de odor e color. Lì ghe pareva de scordar la lama. Ma dura poco. Come tuto in sto mondo novo.

La note del 16 de ottobre, Gaetano e Giovanni ize partì in treno da la Estación del Sud, la pì granda de la capital. Destinassion final: ‘na piòla de tera che i ghe gavea promesso lì sora Río Segundo, in la provínsia de Córdoba.


La Pianura Sensa Fìn

El treno el se moveva lento, sbufando fumo nero che se sparpagnava ´ntel celo scolorì. Par pì de quìndese ore, la locomotiva la ga traversà le pampas, ‘na distesa sensa fin, piata, muta, ndove el tempo pareva smarirse tra l’erba seca. Gaetano el restava sentà, con i oci incantà sora l’orisonte, come se el spetasse de vardar ‘na cesa, ‘na pianta sola, qualsiasi segno de vita che rompesse el silénsio.

Passava per paeseti sparsi, gnente pì che barache de fango e teia. In qualchedun, se vedeva qualche figura — òmini con el capelon, done con i sciale, putei scalsi coerti de pòlvere. Ogni fermada, Gaetano el se sentiva pì lontan da tuto quel che el gavea conossesto, come se la Europa la se stesse sgolando da la so memòria.

Quando i ze rivà al destino, zera za note fonda, con la nèbia che la serava tuto. El vagon el ga scrichiolà fin che el se ga fermà, e quando i ze calà, i zé stà assaltà da un vento che portava odor de pasto, sterco e parole rote. No ghe zera lusente, gnanca ciàcole. Solo el celo scuro con le stéle come spin conficà.

Lì ghe spetava un grupeto de coloni. Òmini con i gesti streti, visi scavà dal sol, la pela dura come cuoio. Zera italiani, ma le so léngoe za se mescolava con lo spagnol, con el lombardo, con quel che restava de le radisa. Le so robe zera polverose, i capeli disfà, ma i oci — quei ghe contava tuto: “La ze qua che la vita la ricomìnsia?”

El vilareto no pareva ‘na tera promessa. Pareva ‘na fermada tra el sònio e la verità smarì.

La casa de Giovanni la zera fata de baro e lamiera, con le crepe che lassiava passar el vento de la pampa. Gaetano el ga trovà un toco de pan duro, un goto de vin grezzo e un silénsio che fasea pì mal che la nostalgia. Ne i zorni dopo, el ga scominsià a laorar con i campi de formenton. La tera zera forte, ma no la perdonava. I zorni longhi, sechi. El laoro — pianàr, rasentar, far recinti, cavar posi — no finiva mai. La note, el scrivea lètare che no mandava, come se parlasse con el foglio quel che no gavea coraio de dir. La paura de gaver sbaglià strada, el peso de gaver lassà tuto par ‘na Amèrica che no zera quela contà dai libreti.

Ma anca in quella solitùdine ghe zera un senso grando. I gesti ripetido zera come segni sora ‘na pàgina bianca. E pian pianin, Gaetano el imparava che la libartà no vien da le promesse, ma da la forsa de scavar con el pròpio brasso la tera nova.

Radisa in Tera Foresta

I mesi i ze diventà ani. Gaetano no el ze mai tornà in Itàlia. Lu el ga mandà do lètare e basta. Lu el ga comprà un peso de tera con el so nome,el ga piantà vigne toste e el ga imparà a contratar con i capistassion. I visin i lo ciamava "El Véneto", e el so vin aspro el gavea fama tra i careter.

Gaetano no lo ga mai sposà. Lu el ga piantà àlbari de ombra, el ga tirà su un capanon, e lu ga costruì pian pianin ‘na casa che podesse resister al tempo e al ricordo. El ze morto ´ntel 1912, in tempo de seche, ma el ze stà sepolto soto un flamboyant che lu stesso lo avea piantà — che, in quela primavera, el ga fiorì come un ùltimo gesto de dir: “Mi son rivà.”

Sora la piera, i ga scrito:

“Gaetano Bernardi – rivà da lontan – el ga piantà el so destin dove che el sol zera pì forte del fredo.”

Nota de l'Autor

Parché mi go scrito Dove che le Speranse le và a morir

Sta stòria la zé nassesta da un silénsio. Un silénsio che da generassion el se senta drio le tole de le famèie che vien da emigranti, come se ghe fusse un pato scondesto par no tocar la pena de chi che la ga lassà tuto par 'ndar via. Sempre mi go domandà cossa che se nascondea drio le date scalfìe sora le piere del cimitero, drio le foto scure de òmini serie e done con i oci strachi. E po' go mi go capìo: drio ogni cognome, ghe zera 'na traversia, 'na pèrdita, un ricominsiar — e, quasi sempre, 'na disilusion.

Dove che le Speranse le và a morire ze, prima de tuto, un gesto de restituission. Un tentativo par dà vose a quei che i ga lassà tuto drio credendo in 'na promessa che no la ze mai rivà. No la go scrito par far bela la epopea de l'emigrassion italiana in Argentina, gnanca par cantar la resistensa eròica dei coloni. La go scrita par contar quel che se tase: che l'Amèrica no la ga sempre acolto, che la tera promessa la podea èsser rùgia, e che tanti de quei che i ze rivà no i ga catà oro gnanca grano — ma fango, fredo, solitùdine e 'na lota ogni zorno par no perder la fede.

Gaetano Bernardi lu el ze un personaio inventà, ma la so strada la ze fata de tanti testimoni veri, de lètare sparì tra le carte, de parole sentì sora le panchine de le famèie contadin, de stòrie che se conta pian come un rosàrio in dialeto. El rapresenta l'omo che no ga fondà sità, che no ga scrito libri, ma che, con le man ´nte la tera e el corpo piegà da la vita, el ga segnà el mapa scondesto de la identità italo-platense.

El tìtolo Dove che le Speranse le và a morir no el ze un dir no a la speransa, ma un riconosser quel che la speransa la domanda par restar viva: no ilusion, ma radisa. Qualche olta, el ze stà bisogno che la speransa vegia — romántica, europea, fata de soni — la morisse, par far nasser un'altra: pì dura, pì vera. Sta stòria la ze un tributo a sta trasformassion.

Scrivarla la ze stà un modo par capir de 'ndove che vegno mi. E magari, far capir anca qualcun altro da 'ndove che el vien. Se el letor el se ritrova in sta stòria — un biso, 'na nona, 'na pàgina de la so famèia — alora sto libro el ga compì el so dover: tegnìer viva la memòria de chi che el ze vegnù prima de noaltri, par no lassar che i so passi i sparisse par sempre ´nte la pòlvere de le pampas.

Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta

sexta-feira, 17 de outubro de 2025

Tra la Speransa e el Mar Proibi

 


Tra la Speransa e el Mar Proibi
La zornada suspensa de Romoaldo Benaduzzi e la promessa de Santa Catarina

A la fin de novembre del 1889, Romoaldo Benaduzzi el ga sentì calar so le spale el peso de ‘na ingiustìssia. El governo del Regno d’Itàlia, de colpo, el ga proibì de dar passage gratuite par el Brasil. Par mesi, el se gera preparà, radunà documenti e nutrìa la speransa de partir con la famèia verso Santa Catarina. Tuto fora canselà de un solo colpo, sensa spiegassion.

El colpo el zera pì duro parchè l’Itàlia zera ancora in crisi económica e no gavea sicuressa par el futuro. El lino gavea reso solo un terso de la racolta, el frumento era perso soto le tempeste, e i vignai, colpì da malatie e nèbie, gavaria fato un vin tanto raro che el saria diventà un lusso. Le racolte faliva, la fame girava tra le vile, e ogni inverno parea pì crudele del presedente. A Casalbuttano e Corte de Cortese, locai ndove Romoaldo i zera se stabilì dopo gaver lassà la tera natale, le famèie sopravivea con pan nero e speransa magra. La carta del governo che canselava el imbarco pareva ‘na sentensa: restar e morir. Ma Romoaldo el no se lassò schiassiar. Continuava a risparmiar quel che podea, vendea el poco che gavea e resistea, sempre sperando che l’emigrassion se riverdesse. Mesi dopo, finalmente la notìsia la ga rivà: i navì tornerà a portar famèie verso l’Atlántico.

A la primavera seguente, Romoaldo el ga lassà Cremona par sempre. A Génova, el porto era pien de gente ansiosa, con valise de cuoio consumà, gran bauli de legno, sachi con le robe, imagini de santi, crossifìssi e ´na paura silensiosa. El vapor Colombo che i ga ricevù el zera strapien de emigranti da tuto el nord d´Itàlia. La traversia de l´Atlántico verso l’America durò trenta zorni de sofrimento: mal de mar contìnuo, corridoi pien de tosse e pianti dei bambini, tersa classe afogà ndove l’ària mancava. Tanti se amalava, alcuni quasi moriva, ma ogni sorger del sol sul ossean ridava forsa a la convinsion che la tera promessa la zera visin.

Quande el navio finalmente entrò ´nte la baia del Rio de Janeiro, la vista era straordinària. Le montagne coperte de verde parea muràie sopra el mar, el calor tropical tolieva el respiro, ma zera ‘na belesa smisurà ´nte la tera nova. Par tre zorni, Romoaldo e la famèia i ze restà a la Hospedaria de Emigranti, tra confusione de léngue e sapori, aspetando un altro vapor par continuar el viaio.

El trasbordo rivò con el vapor Maranhão, che partia verso sud. Sul ponte, dessine de famèie italiane se amassava, alcune direte a Paranaguá, altre pì lontan, verso el porto de Rio Grande. Romoaldo e i soi rivò al porto de Desterro, in Santa Catarina, ndove sbarcava tra coloni disorientà, ma unì da la stessa speransa.

La tera che i ga trovà ´nte la Colónia Azambuja no la zera quela dei soni. La mata serà parea invinssìbile, le case no ghe zera, le strade solo taià con el facon. El baraco de tronchi che i ga costruì servia come rifùgio provisòrio contro la piova, inseti e note scure, interote dai rumori de animali scognossù. ´Nte i primi ani, la lota zera contro la natura e contro le febri tropicali che portava via vite sensa pietà. Tanti i ze stà sepoltà in silénsio drio la capela improvisà, ma ogni toco de teren verto el zera ‘na vitòria.

Pian pianin, la colónia la prendea forma. El maìs e la mandioca garantia da magnar, le prime piantine de vite portà da Itàlia sopraviveva su le coline e scominsiava a cresser. Le case de legno rimpiasava le barache, le strade de tera univa i loti lontan, le scuołe improvisà insegnava a i bambini a scrivar. La léngua italiana, con i so dialeti, riempiva l’ària, mescolà con el portoghese che se infiltrava tra le generassion pì nove.

Romoaldo el ze invecià, vardando da visin sto progresso lento ma certo. No gavea pì la forsa de prima par manegiar la manara contro i tronchi, e le man, un tempo dure dal laoro, tremava al tentar de solevar la zapa. Ma bastava alsar gli oci e vardar i nipoti che i coreva lìbari tra i campi che un zorno el ga verzo con el sudor, dolore e perseveransa, par sentir ‘na vitòria silensiosa. Quela tera, che prima ghe pareva ostile e infinita, adesso zera el teatro de vite nove, erede del so sacrifìssio.

El so orgòio el se trovava sopratuto ´ntel vin che scoreva da le vigne coltivà con pasiensa quasi ostinà. El gusto era rùstego, segnà dai difeti de la tera e da la simplissità dei mètodi tradisionai, ma intenso e generoso, come se portasse in ogni rubro colore ogni làgrema versà e ogni speransa tegnu viva. I carafoni pien, spartì tra la famèia, zera ‘l segno che la tradission no se perdeva — al contràrio, zera pì viva che mai, trasmessa de generassion in generassion, come el ga sonià ´ntei giorni pì duri de la zoventù.

´Ntei ultimi ani, Romoaldo se trasformò quasi in patriarca silensioso, de quei che no ga bisogno de parole par esser rispetà. La so presensa zera discreta ma costante, sia ´ntei incontri comunitari che ´nte le racolte, quando la figura curva da l’età ancora se risava tra i pì zòvani, ricordando che el laoro ga senso solo se condiviso. Preferia star da parte ´ntele decision pràtiche, ma bastava un so gesto, un alsar de sopracìlia o un silénsio lungo tra ´na parola e l’altra, par far capir a tuti cosa dovea esser fato.

A la sera, el sercava la frescura del vigneto, ndove la vita parea corer pì lenta. Godeva de serar i oci, respirando l’odor dolse de tera mescolà a l’aroma forte de le vigne. Passava le dite rugosi sui gràpoli pesanti, come se tocasse un tesoro formà da le soe mani e dal tempo. Ogni àcino che cadeva tra le sue dita riportava ricordi de zoventù, dei primi solchi verze su la tera ingrata, de le stagion in cui la fame girava per casa e lu, testardo, no volea molar.

Par lu, quei fruti no zera solo racolta: zera un testamento silensioso. El vigore de le vigne testimoniava che la sua lota no la zera vana. Tuto quel che soportava — distansa da pàtria, privassion, pèrdite — zera ora inciso ´ntei tronchi torti de le vigne e ´ntei sorisi de le generassion che vegniva dopo. Là, soto quel vignal che zera parte de la o identità, capiva che no servea parlar tanto: la so vita la parlava par lu.

Quando morì, in un pomerìgio afogante d’estate, la notìsia se ga sparpaià tra la colónia come luto comune a tuti. El corteo percorse le stesse strade de tera che tante volte el ga sverto con la zapa su le spale, acompagnà dal suon contenù dei campanéi de la pìcola capela. El ze stà sepultà lì, ´ntel cuor de la comunità che el gavea contribuì a formar, circondà da le vigne che ancora portava el profumo de l’ùltima racolta. Sula tomba, solo ‘na croce sémplice de legno, spoglia come la so vita, davanti a la capela costruì ani prima con lo sforso coletivo de òmini e done che, come lu, credea che el futuro podesse nasser dal nula.

No lassiò richese né grandi proprietà, ma qualcosa de molto pì grande: un legado invisìbile e duraduro. Lassò la prova che la speransa pol atraversar generassion, resistendo al peso del tempo, al dolore de la fame, a la solitùdine de la tera straniera e al rifiuto de un governo che, indiferente, no ga mai imaginà che quei coloni podesse restar. Quel che restava de lu no zera ´ntei beni materiai, ma ´ntel gesto ripetù de piantar, ´ntel coraio de resistir e ´nte l’esémpio silensioso de creder fin a la fine.

E cussì, dal amaro rifiuto del 1889, quando el governo ghe ga negà tera e speransa, fin a la conquista definitiva de un peso de tera in Santa Catarina, Romoaldo Benaduzzi el riussì a trasformar el peso del destin in eredità duradoura. Quel che gaveva scominsià come desespero e incertesa se ga convertì, con el tempo, in laoro, radisi e apartenensa. La so vita resta scrita non solo ´ntei campi coltivà con pasiensa, ma anche ´ntela memòria viva de le generassion che ga eredità el coraio. Ghe zera ste generassion che, guidà dal esémpio silensioso de Romoaldo, continuava a ampliar i limiti de la colónia e a scrivar, zorno dopo zorno, novi capìtoli de la lunga saga dei emigranti italiani in Brasile. 

Nota del Autor

Sta stòria la ze nassù da ‘na carta vera scrita a la fin del sècolo XIX, ndove un emigrante italiano contava le dificultà che gavea incontrà par lassar la so tera natale e rivar in Brasile. Anca se i fati stòrici — come la sospension de l’emigrassion ´ntel 1889, la lunga traversia de trenta zorni fin al porto del Rio de Janeiro, el imbarco dopo sul vapor Maranhão e l’insediamento in Santa Catarina — i ze auténtici, tuti i nomi i ze stà cambià par preservar l’identità originale.

El personaio centrale, Romoaldo Benaduzzi, el rapresenta miaia de òmini e done che ga vissù la stessa esperiensa de frustrassion, coraio e rinassita´nte le tere brasilian. La so stòria ze ‘na sìntesi de quel che tante famèie italiane le ga afrontà: l’aspeta par la chance de emigrar, el viaio in condission precàrie, l’arivo in porti scognossù e la lota de ogni zorno contro la mata, le malatie e la solitùdine.

Pì che narar la vita de un colono, sto libro el vol onorar la memòria coletiva dei emigranti che i ga formà el panorama culturale, económico e umano de Santa Catarina e de tuto el Brasile del sud. Scrivendo sta òpera, la mia intenssion la zera de dar vose a chi partì in silénsio, lassando indrio vilete e campi in Itàlia, e che, anca di fronte a rifiuto e abandono, no i ga mai desistì dal sercar un futuro par i propri dessendenti.

El lassà de Romoaldo Benaduzzi ze, cusì, el lassà de tuti quei che i ga fato de la speransa un destin.

Dr. Piazzetta



quinta-feira, 16 de outubro de 2025

Sob o Céu do Utopia – A Travessia da Esperança

 


Sob o Céu do Utopia 

A Travessia da Esperança


Era o ano de 1886, muitos italianos estavam deixando a sua terra natal em busca de uma vida melhor no Brasil. Entre eles, estavam os seis membros da família Rossi, o casal e quatro filhos menores de idade, que embarcaram no navio Utopia rumo ao novo mundo. A viagem prometia ser longa e desafiadora, mas eles estavam determinados a chegar ao seu destino.
Na pequena vila onde viviam, os Rossi se despediram dos amigos e parentes com lágrimas nos olhos, mas com a esperança de um futuro melhor. O Utopia partiu do porto de Gênova, na Itália, em uma manhã ensolarada, porém com muito frio, característica do começo do inverno. Durante os primeiros dias de viagem, tudo correu bem. O navio fez uma parada programada no porto de Nápoles, onde subiram à bordo mais algumas centenas de imigrantes provenientes do sul da Itália. Os passageiros à bordo eram todos imigrantes italianos, e se acostumaram com a dura rotina do navio. A bordo se ouvia a algazarra provocada pelas dezenas de dialetos dos passageiros, muitos deles incompreensíveis entre si, como se fossem falados por pessoas de um outro país.
Quando atingiram a linha do Equador, a calmaria da viagem logo seria interrompida por uma tempestade terrível. Os ventos aumentaram e as ondas ficaram mais altas, balançando violentamente o antigo navio. Os Rossi se agarraram aos corrimãos e aos móveis para não cairem no chão. O barulho dos trovões era ensurdecedor e o mar parecia querer engolir o navio com volumosas ondas que despejavam toneladas de água no convés.
A tempestade durou mais do que um dia e os passageiros tiveram que se amarrar uns aos outros para não serem jogados para fora do navio. A comida ficou escassa pela dificuldade de se cozinhar e a água também começou a ser racionada. A esperança de sobreviver a essa tempestade parecia estar cada vez mais distante.
Mas, mesmo diante de todas as dificuldades, os imigrantes italianos mantiveram a esperança de chegar ao Brasil. Eles rezaram para os seus santos de devoção e pediram forças para suportar aquela tempestade. Em meio às orações e às lágrimas, a família Rossi se uniu aos demais passageiros em um coro de esperança e fé.
Finalmente, na parte da tarde do segundo dia a tempestade começou a diminuir e o sol aos poucos voltou a brilhar. Os passageiros puderam sair dos seus pavilhões e sentir o cheiro do mar. O navio Utopia havia sobrevivido à tempestade e a esperança voltou a se renovar nos corações dos imigrantes italianos.
Após alguns dias de calmaria, o navio Utopia finalmente avistou a costa brasileira. A emoção tomou conta de todos os passageiros, que aguardavam ansiosamente para desembarcar. Os Rossi avistaram a cidade do Rio de Janeiro ao longe e não puderam conter as lágrimas de felicidade.
Ao desembarcarem no porto do Rio de Janeiro, a família Rossi e os demais imigrantes italianos foram recebidos com muita alegria. Eles se abraçaram, cantaram e dançaram em agradecimento por terem sobrevivido à tempestade. As autoridades brasileiras os receberam com carinho e os encaminharam para os alojamentos, onde ficariam hospedados nas instalações da Hospedaria dos Imigrantes até serem encaminhados ao lugar de destino e se instalarem definitivamente no país. Depois de alguns dias continuaram a viagem, agora embarcados em um pequeno vapor costeiro que os levou até o porto de Santos. Desta cidade foram de trem até uma pequena cidade do interior de São Paulo, perto de onde onde uma irmã do Sr. Rossi estava vivendo já há alguns anos.
Os Rossi começaram a vida no Brasil com muita dificuldade, mas com muita determinação. Eles trabalharam duro para conseguir emprego e garantir o sustento da família. Aos poucos aprenderam a língua portuguesa e se adaptaram aos costumes do novo país. Mas a esperança de uma vida melhor sempre esteve presente em seus corações.
Com o tempo, quando também os filhos começaram a trabalhar, a família Rossi conseguiu comprar um pequeno sítio na zona rural e começaram a produzir alimentos para vender nas cidades vizinhas. O trabalho árduo era recompensado com o sorriso dos clientes satisfeitos e com o dinheiro que ajudava a sustentar a família.
Ao longo dos anos, os filhos cresceram e se tornaram brasileiros de coração. Eles aprenderam a valorizar a cultura e as tradições do Brasil, sem esquecerem as suas raízes italianas. Os Rossi nunca esqueceram a tempestade que enfrentaram no navio Utopia, mas também nunca esqueceram a esperança que os guiou até o novo mundo.
A história da família Rossi se tornou uma das muitas histórias de imigrantes que enfrentaram desafios para construir uma nova vida no Brasil. Eles ajudaram a construir o país com o seu trabalho e a sua determinação. Hoje, muitos brasileiros descendem de italianos que enfrentaram a tempestade no navio Utopia e que nunca perderam a esperança de uma vida melhor.

Nota do Autor

Esta história nasceu do desejo de dar voz a milhares de italianos anônimos que, entre o fim do século XIX e o início do XX, abandonaram sua terra natal movidos por uma fé inabalável no futuro. A família Rossi é uma representação simbólica dessas multidões de homens, mulheres e crianças que, apertados nos porões dos navios de emigrantes, cruzaram o Atlântico sonhando com um pedaço de chão onde pudessem recomeçar.

Utopia, nome real de um navio que transportou imigrantes italianos durante aquele período, tornou-se aqui um emblema do destino coletivo — um destino marcado por sofrimento, mas também por coragem e esperança. A travessia dos Rossi é, antes de tudo, um retrato da alma humana quando confrontada com o desconhecido: o medo, a fé e o instinto de sobrevivência se entrelaçam para dar sentido à jornada.

Em cada lágrima de despedida e em cada prece sussurrada no convés durante a tempestade, ecoa o mesmo sentimento que impulsionou a construção do Brasil moderno — um país erguido por mãos estrangeiras, mas aquecido por corações que aprenderam a amar esta nova pátria.

Escrever esta narrativa é, portanto, um ato de memória e de gratidão. É lembrar que, por trás de cada sobrenome italiano hoje misturado à língua portuguesa, há uma história de coragem que o mar não conseguiu apagar.

Autor:
Dr. Luiz Carlos B. Piazzetta
Erechim RS