Intel ano 1899, verso la fine del sècolo, Enrico Castellari, un agricultor de Mantova, viveva i zorni difìssili de ´na Itàlia marcà da la fame, el disocupassion e la crisi sossial. Con 34 ani, Enrico lu el zera un omo dedicà a la so famèia e al lavoro ´nte la pìcola località rural de Piubega. Ma, le terre de la so region, póvare per sècoli de coltivassion intensa, no ghe dava pì el sostegno nessessàrio par lui, la so mòier Rosa e i so do fiòi, Carlo e Bianca.
La resolussion de emigrar la ze rivà come ´na luse in meso a le tènebre. Nte quei zorni scuri dove el peso de la fame se sentiva forte e i campi, che prima i zera boni e fèrtili, adesso i zera incapace de sustentar la famèia, la visita de un agente de emigrassion la ga portà ´na mescolansa de speransa e paùra. El girava per le pìcole sità e i paeseti italiani con discorsi eloquenti, descrivendo el Brasile come un paradiso lontan. "Na tera ndove la ricchessa salta fora del tereno e el lavoro onesto el vien ricompensà", diseva lui, distribuindo foietin e mostrando desegno de campi vasti e famèie soridenti.
Enrico lu el ga sentì parlar de l'agente durante la messa de la doménega. La pìcola cesa de sasso ecoava de mormori su le promesse de la nova tera, e anca se tanti i zera indecissi, lui el ga sentì un qualcosa sveiarse drento de lui. Con un sentimento de speransa e disperassion, el se ga incontrà con esse tal agente in la piasa prinssipal de la so vila. La conversassion la ze stà curta, ma ogni parola la pareva portar un peso enorme: ´na promessa de futuro o ´na arapuca travestida da oportunità.
Dopo zorni de riflession e noti sensa sono, Enrico lu el ga siapà la so resolussion. El vendeva i so pochi ben: la vècia careta, i utensili de rame eredità da la mare, e anca el pìcolo grege che ghe restava. Con quei schei, el ga comprà i biglieti par lui e la so famèia sul pròssimo vapor che salpava da Génova verso el Brasile. L'idea de la traversia la zera tanto spaventosa quanto essitante; lo sconossiuto li atirava come un richiamo irresistìbile.
Mentre impacava i pochi beni che ghe restava, Enrico lu el ga sentì un nodo ´nte la gola doblando i pani simpli de lavoro e metendo via el vècio rosario che zera de so pare. La so casa de sasso, pìcola e ùmile, la pareva adesso pien de ricordi pì che de muri. Al fianco de la mòier, el gaveva dato l'ùltimo sguardo sui campi che i li aveva visto crèsser e sofrir. La tera, che sempre la zera stà la so casa, adesso la zera solo un pesá de dolor e adio.
El zorno de la partensa lui i ga rivà soto un ciel grìgio de ´na matina freda. Tuta la vila pareva presente par salutar chi che l'andava via. Làgreme se mescolava con soriso incoragianti, mentre Enrico el montava su la carossa che i li portava fin a la station del treno che i ga portà al porto. El rumor de le rote sul ghiaio pareva marcar lo scomìnsio de ´na nova vita. Enrico, sofiando via el fredo de la matina co le man rossi e rugà de la fatiga, el stava su la carossa mentre che la caravana, lenta ma decisa, se avicinava de la stassion del treno. La lunga colona de vagon la coreva verso Génova, con un rumor contìnuo che pareva cantar ´na melodia de fero e speransa. Le rote le bateva sul binàrio, scandendo ogni momento, ogni pensiero. Enrico, con el sguardo perso fora dal finestrin, el vardava el paesàgio che se cambiava piano, passando dai campi verdi de la pianura a le coline rugose, e poi ancora verso le sità sempre pì grande e confuse. Rosa la teneva streto a sé Carlo, che dormiva straco sul so col, mentre Bianca la stava con la testa scorà sul so fassoleto, silensiosa, come se lei capisse che quel viaio no el zera solo uno spostamento, ma na partensa da tuto quel che i gaveva conosuo fin là.
“Credi tu che troveremo veramente ´sto futuro?” Rosa la gaveva sussurà, senza vardar el marito, come par no farghe sentir el peso de la domanda. Enrico, sensa desviar el sguardo dal finestrin, el gaveva solo smenar con la testa. No gaveva parola, ma drento de lui el cuor el zera pien de promesse che no podeva romper, no par lui, ma par quei che adesso se fidava ciecamente de lui. Le stassion che lori i incontrava lungo la strada le zera come tape de ´na liturgia. Ogni fermada la portava un misto de emossion: zente che se sbrassiava, borse e baule che i se alsava sui vagon, e volti che no se vardaria mai pì. La vita de quei paesi ghe zera e rimaneva là, come ´na fotografia che pian pianino el tempo la gavaria canselar. Mentre la sera la vegnìa zo, con le ombre che se alungava drento el vagon, Enrico el strense el rosàrio che el gaveva in tasca. “Par Sant’António, da ghe se forsa a ‘sta famèia”, el pregava in silènsio, mentre la lunga colona de vagon continuava a cantar el so rumor. Con Carlo e Bianca che ghe stringeva forte le man, el no diseva gnente, ma el cuor ghe bateva forte come un tamburo. Rosa, al so fianco, teneva un fassoleto straco de strensarse i òci rossi.
La sità portuària la zera un caos vibrante. Navi enormi de fero, con camini alti che sbofava fumo nero, i zera sircondà de una moltitudine de zente. Al porto, se senti i vari dialeti italiani, mescolà co l'acento strano de chi che gestiva el embarco. Le famèie le zera tute con i so carichi, legate e baule impilà un sora l'altro. Enrico, sempre taconà ai so fiòi, el gaveva la schiena rìgida e el sguardo fisso su quel vapor imenso che pareva un mostro marìtimo. Finalmente, drio ore de atesa e controli, i zera saliti su la nave. Enrico el se ricordarà par sempre el primo passo sul ponte, con el scricolar del legno e el profumo misto de sal marìn e fumo de carbone. Le cabine, scure e pòvere, no gaveva finestre; el spasso zera streto, ma almeno i gaveva un posto par sdraiarse. Bianca e Carlo i se sedeva su le casse con le so poche robe, mentre Rosa el sistemava le coerte con cura.
La nave, drio un fischio poderoso che pareva squarciar el ciel, finalmente la ze partì. Génova pian pianin la se riduseva a un puntìn sfumato all’orisonte, e un silènsio reverensial el cadeva su tuti. Enrico, con el braso su la spala de Rosa, el gaveva el sguardo fisso sul mare sconfinà. El futuro lo aspetava da qualche parte, ma el passà, con tuta la so pesantessa, el ghe restava indrio.
I primi zorni sul vapor i zera un misto de riangiarse e soferensa. Carlo e Bianca, no abituà a l'onde del mare, I zera debiliti e malandati, mentre Rosa la stava streta al so posto, sempre preocupà par i fiòi. Enrico, drio ore de riflession e preghiere, el gaveva fato amicissia con altri passegieri. Un vècio, con la barba bianca e le man nodose, el contava de stòrie del Sudamérica; un paron de Vicenza el descriveva le imense foreste de la nova tera, ndove la legna la se trovava con le man nude.
“Ma ti no lo ga mai visto sto Brasil?” el gaveva domandà Enrico, con un sorriso incrèdulo.
“No, fiol mio, ma no te gavè bisogno de vardar par creder. El sconossiuto el ze quel che te dà coraio,” el gaveva risposto el vècio, con el sguardo lontan.
I zorni sul mar i gaveva un ritmo monòtono, interroto solo dai pasti stràchi e dai cori de preghiera che i passegièri improvisava. Ma el ventèsemo zorno, el cuor de Enrico el gaveva sentì un peso novo. Bianca la gaveva scominsià a tossir, ´na tosse dura e seca che la zera incapace a fermarse. Carlo el gaveva la segui a poco dopo. Rosa, disperà, la gaveva sfiorà el volto de la fiola, sentindo la febre ardente. El vapor, che prima el pareva un sìmbolo de speransa, el diventò un luogo de paura. El sarampion el ga fato la so entrata, come ´na maledission portà dal vento. Fiòi de ogni àngolo de la nave i gavea scominsià a cascar malà, e ´na scia de silènsio pesante la segueva la disperassion. Enrico, drio tentativi de domandar aiuto al poco equipagio disponìbile, el gaveva capì che poco se podeva far.
Una sera, con Bianca tra le brasse de Rosa e Carlo su el materasso vècio, el silènsio el se spesò. El cuore de Bianca el se fermò, e Rosa la scopiò in un grido che ghe dilasserava l´ ànima. Enrico, colpìto dal dolore, el no gaveva la forsa de piànser; el stava là, fermo, sentindo el peso de ´na colpa che no era soa.
El capitano, sensa emossion, el li avisò: “I corpi no pol restar a bordo. L’aqua del oceano li acoglierà.”
Con grande pena, i marinai i li ga spiegà le regole. Bianca la no podeva essere tenuda a bordo. El capitano, con ´na fassia tesa e dura, el gaveva deto che i doveva fare el ritual de sepoltura al mar, par evitar ulteriore contagio. Rosa, devastà, la no voleva lasarla andar. Se ghe teneva streta, cantando co la vose rota. Ma el destin el no gaveva misericòrdia. Con ´na cerimonia breve, ndove le preghiere de un prete imbarcà le se mescolava ai singhiossi de Rosa, el corpin de Bianca el ze stà calà dolcemente ´ntel mar. Enrico, con el rosàrio in man, el pregava, mentre le onde del mare le se chiudeva piano su quel picolo invòlucro de amore e disperassion. Rosa la gaveva voluto sercar con gli òci fino a perderse nel horizonte, sperando invano de vardarla ancora ´na volta. Con el cuor spesà, Enrico e Rosa i ghe ga dato l’ùltimo sguardo a la Bianca, prima de vederla sparir tra le onde scure. La sua risata e i so òci vivi i se mescolava ora con el infinito del mar.
Drio ´sto evento, la famèia Castellari la zera devastà, ma anca ancora pì unìda. Rosa e Enrico i se tegneva streti, condividendo un peso de dolore che solo loro i podeva capir. Carlo, ancora dèbile, el sercava conforto ´nte la loro presensa.
Dopo setimane interminàbili, el vapor el ga rivà finalmente a el porto de Rio de Janeiro. I Castellari i zera trasformà: ´na famèia che gavèva lassà la so tera con speransa, ma che ora la gaveva le sicatrissi de ´na pèrdita che el tempo no podeva guarir. Ma la promessa de ´na nova tera la ghe restava, come ´na ancora a cui agraparse.
Dal porto, con molti altri emigranti, i zera stati caricà su un altro vapor fin al Rio Grande do Sul. Finalmente, i Castellari lori i ze rivà a la Colònia Dona Isabel. Le prime impressioni zera de un mondo de lavoro e sacrifìssio. La selva densa, le case de legno mal rabersià, e la comunità spersa le zera lontan dal "paradiso" che l'agente de emigrassion el gaveva promesso. Ma le parole del vècio sul vapor le ritornava a Enrico: "El sconossiuto el ze quel che te dà coraio."
Enrico el alzò ´na capanna insieme a altri coloni, lavorando de sol a sol. Rosa la se dedicava a mantegner la casa, con i pochi mesi che gaveva. Carlo, recuperà, el zera tornà a essere un fiol vispo, ma con ´na ombra de malinconia che solo ´l tempo la podarà canselar. Bianca la zera sempre presente ´nte le loro menti, ´na presensa silensiosa che ogni sera i onorava con ´na preghiera.
Drio ani de sacrifici e lavor, la famèia Castellari la zera riussì a stabilir ´na vita dignitosa. La tera la gaveva risposto al loro sudor, e la comunità, benché inisialmente dispersa, la zera diventà ´na rete de suporte e amississia. Rosa la trovò conforto ´nte le done de la colònia, e Enrico el zera diventà ´na figura respetà, un omo che i zovani i consultava. Ogni primavera, davanti a ´l piccolo altar che gaveva costruì in memòria de Bianca, Enrico e Rosa i raccontava a Carlo de la so sorela, de quel che la gaveva rapresentà par loro e de come la so memòria la zera ´na guida. Carlo, cressendo, el ga giurà de onorar quel sacrifìssio, lavorando duro par no sprecare quel que i so genitori i gaveva conquistà.
La storia de i Castellari no zera solo de soferensa, ma anca de resiliensa e amor, un testemónio de come ´l coraio e la volontà i podeva vinser anca le tragèdie pì scure. E Bianca, benché sia nda via, lei la ghe restava viva, no solo ´nte la memòria de la famèia, ma anca ´nte le radise che lori i gaveva piantà drento a quel novo mondo.
Nota de l'Autor
Sta stòria la ze sta inventà, ma la ghe speta na base vera. I fati i vien dai raconti e dai scriti trovà in le lètare dei nostri vèci emigranti. Le so parole le ga portà fin qua el peso de la so vita, el dolor de la lontanansa e la speranza de un doman miliore.
Se ben la ze na stòria de fantasia, la ghe porta drento l’ànima de chi i ga passà quele visende, e la vol far onorar la memòria de tanti che i ga costruì con el sudor un futuro novo.
Con afeto,
dott. Luiz C. B. Piazzetta