Mostrando postagens com marcador taliana. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador taliana. Mostrar todas as postagens

sábado, 14 de setembro de 2024

El Pòpolo Vèneto: La Saga de ‘Na Nuova Destin




El Pòpolo Vèneto:

La Saga de 'Na Nuova Destin

La nève se cusinava su le strade tortuose che taiava le coline de la provincia de Belùn. El inverno ´ntel 1875 i zera fort, ma no pi grame de la realtà che el popolo vèneto el gheva da frontejar. In te le picole vile, tra val e montagne, la zente se bateva contro 'na miseria nova, che pareva vardarse de magnar quel che restava de la dignità. 'Na olta, soto la bandera de la Serenissima Repùblica de Venessia, el popolo comun se fazeva do pastide piene, magnava a mezzodì e cenava. La ricchezza la scorzeva sui canai, e el comèrço fazeva prosperar el Vèneto. Adesso, denter el regno de Italia, soto el dominio de la Cà Savoia, gnanca magnar a mezzodì el jera pi garantìo. Solo fame e disperassión.
Le parole de el prete local le rimbombava tra i muri de piera de la picola gesa: "El Vèneto che i nostri noni el conosseva nol esiste pi, fioi miei. Adesso che, contro la nostra voja, fèmo parte del regno de Italia, qua nol se trova pi futuro, solo ricordi de quel che fussemo." Le prediche de la doménega le jera diventade 'n incitassión a l'esodo. La situassión che zera insostenìbile. La tera fertil no manteneva gnanca i agricultori stesi, i coltivi i jera solo de sussistenza. Coe nuove tasse, i impòsti criadi dal novo governo, aumentava el desimpiego nei campi, e le còlte, dopo la spartìda co el signor de la tera, no bastava gnanca par magnar le fameje. Par forza, tanti vèneti vardava oltre el mar, verso el Nuovo Mondo.
Michèle le zera 'n di quei campagnòli, un òmo forte e religioso, fedèle ale so radise. Nol gheva eredità de tera, parchè, come tanti altri, l'era mète de una gran proprietà de un signor de Venèssia. El gastaldo, el paron che gestiva la proprietà, el comandava tuto co le man de fero, metando coète sempre pi dure. La tera nol jera mai stàa soa, gheva solo el dritto de adoperarla e de magnar quel che restava dopo aver spartìo la magior parte col signor. Prima, podèa manténir i so oto fioi, ma adesso no bastava gnanca par tre pastide la setimana.
"Andar via?", pensava Michèle. L'idea ghe rodeva el còr. Come lassàr la tera dove la so fameja la viveva da generassión? Ma el prete insìstiva: "Brasile! Là, vardarete el pan che qua ve manca. Nove tere, nove oportunità!" Le omelìe, una volta devòte alla salvezza de l'anema, incitava incòi a la redenssión terèna, clamando el popolo a l'emigrassión. Fin tanti preti se preparea par seguir l'emigrà, co i so parrocchiani. Le zera una decisión comune, una fuga in massa de un paese che gnente nol riconosseva pi.
Maria, la mojere de Michèle, la sosteneva l'idea de partir. I so òci i se empiniva de lagreme vardando i fioi stracchi, delicà come ram in pien inverno. La ghe diséa piano a Michèle ´nte le noti frede: "No podemo pi continuar cusì. O partimo, o la fame ne magnarà vivi." Cusì, co el còr pesante, Michèle el decisé. I partì.
Le despedide le zera dolorose, ma anca piene de speranza. El popolo vèneto l'era sempre stà pacìfico, ma anca resiliente. Emigrar, par tanti, le zera l'unico modo de scampàr dai signor de tera, che i se gavèva sempre ingrassà co el sudor dei campagnòli. Adess, senza pi òmini par laoràr, quei signori i saria stà obligài a impissarse le man, una roba che mai i se gavèva degnà de far.
El viaio fin al porto el zera longo e faticoso. Gran grupi de fameje vènete le seguiva in tren verso Zenoa, da dove i partìa par el Brasile, el "El Dorado" promesso. I portava drio poche robe, ma tanta fede. Quel che no podèa portàr, le zera el peso de la nostalgia. Le gesse, che prima le sentiva i preghi par bone còlte, desso le risuonava de despedie e preghiere par 'na traversada segura. Tanti no savèa leger o scriver, ma le cansón che i cantea par strada le ghe ricordea le vile che i lassava, le coline che mai pi i vardae, e i cari che mai pi i rivarebe a salutàr.
I bastimenti partìa carghi a massa. Omini, done, fioi, tuti streti nei poroni umidi, odorosi e scuri. Le zera 'n viaio pien de incerteze. Le fameje preghèa e cantea par scampàr la paura, par ricordarse che i zera in cerca de 'na vita mèio. Michèle vardava i so fioi dormir sul pavimento fredo del bastimento, e el preghèa che i rivasse a resistar. Le condizion zera desumane, ma la speranza de una vita nova i ghe dava la forza de resister.
La traversada, che durava setimane, nol zera par niente gentile. Tanti i cascava vitime de malatie. La febre e la denutrissión fazeva qualche morto al dì tra i pi fragili. Qualche prete che seguiva i parrocchiani ghe dava lo ultimo sacramento ai fioi moribondi, e i so corpi i vegnia sepolti nel mar, avolti in un lenzuol strenzìo. Una matina, Michèle el se catà in man el corpo senza vita de la so fiola picinin. La no gà resistìo al viàio. Co lagreme e el còr spezzà, el ghe dava el corpo al mar, dove tante altre anime le riposava.
El rivar in Brasile l'era un mescolamento de alivio e de choque. La tera promessa l'era granda e pien de potenzial, ma i sfidi jera imensi. Le promesse dei agenti de emigrassión no sempre corrispondea a la realtà. Tanti vèniti i se ga trovà in situassion tanto difìcil quanto quei che i gavèa lassà. Le tere no zera fàcili da laoràr. La foresta spessa, i fiumi larghi e la distansa tra le proprietà ghe rendeva la vita nel nuovo mondo tremenda dura.
Michèle e la so fameja, come tanti altri, i vegnè a lavoràr nelle colonie del sud Brasil. Là, tra montagne e foreste, i gà scomincià una vita nova. I primi ani zera un sfìdo tremendo: la mancanza de infrastucture, la distansa da le cità, la bariera de la lengua, e le malatie tropicai che se magnava tanti emigranti. Ma el spirito vèneto, forgià nella adversità, el ghe trovà la forza de resistàr.
I primi ani zera de laoro sensa pausa. Le còlte zera scarse, e la tera, selvàdega, no se domava facil par lo aratro. Michèle, come tanti altri, el lavorea dal sol a sol, tirando drio 'na nova vita co le so man. Ogni toco de tera arado zera una victoria, ogni colta un trionfo.
Maria, sempre a fianco de Michèle, la ghe dava man dove la podeva. La gheva cura de la casa, la piantava l'orto e la creseva i fioi. Insieme, i ghe resistèa al maltempo e la vita dura, ma mai i ghe mancava la fede che el sacrificio el gavaria portà a qualcosa de bon. Le vile, poco a poco, le taca a prender forma. El rumor dei segoni e dei manarìn che tajava le piante l'era la sinfonia del progresso.
I vèniti, unidi dalla fede e dalla so storia, i mantenea vive le tradissión. Le feste religiose e le celebrassión de le còlte zera momenti de gioia e de conessión co le so radìse. La nostalgia de la tera natia ghe rodeva el còr, ma la realtà del presente ghe fazeva andar avanti.