domingo, 20 de outubro de 2024

Soto el Célo de el Vèneto: La Stòria de na Famèia de Contadin


Soto el Célo de el Vèneto: La Stòria de na Famèia de Contadin


El sole calava sora le montagne de i Dolomiti, colorando el célo de un aráncio vivo. In un comuneto picinin de la provìnsia de Belùn, su la frontiera nord de el Vèneto, la faméia Benedettini se ritrovava atorno a na vècia tòla de legno, segnata dal tempo e dal uso. Giovanni Benedettini, el patriarca, lu el zera un omo con i man incàlide e con l´òci che tegneva drento sècoli de stòria. El gavea l´ òcio sui so fiòi, Rosa e Pietro, e so mòier Augusta Aurora, sentada tacà in silènssio, con la corona intrà i diti.

"El zera diverso ai tempi de la Serenìssima," mormorò Giovanni, rompendo el silènssio. "Magnàvamo a mesdì e la sera. Gavemo alora pan e vin, e la tèra ne sostentava. Ma adesso, soto i Savòia, riussemo a malapena a metare su un pasto. La fame bate su la nostra porta, e la tèra, che prima ne dava vita, adesso par che ne condana." Maria assentì, con i òci che rifletea la stessa preocupassion. Lei savea che el cambiamento se stava avissinando, un cambiamento che saria stà definitivo.

La memòria de la Serenìssima Repùblica de Venessia la zera ancora viva ´ntela comunità, un tempo de relativa prosperità e dignità, prima de l'invasion de Napoleon e la dominassion austrìaca. Soto Francesco Giuseppe, el imperador austrìaco "Cesco Bepi" come i veneti lo ciamava, la vita la zera pì dura, ma ancóra soportabile. Con la unità d’Itàlia e l'anession del Vèneto al Regno d’Itàlia sora la Casa de Savòia, la situassion l a ze pegiorada drio. Le promesse de libartà e prosperità le ze stà bugie sfòcie; quel che ze restà, ze la misèria.

La crisi económica se agravava, e la faméia Benedettini, come tanti altri contadin e artigiani picini, se trovava su perìcolo del colapso. La tèra che Giovanni curava con tanto zelo la zera de un gran paron che vivea lontan, a Venéssia. El gastaldo, incaricà de l'aministrassion, lu el zera spietà e no ghe tolerava gnente. Le dèbite se acumulava, e la fame diventava na compagna costante.

In na matina freda d’otobre, durante la messa domenegale, el pàroco Don Luigi, un omo stimà da tuto el paeseto, el ze ndà sul pùlpito e, con na vose che rimbombava tra i muri de la césa, no ghe ga risparmià le parole, e anca contro i interessi de i sióri, el ga incoragià tuti ndar via in emigrasione. "Fiòi mei, la nostra tèra la ze benedeta, ma i tempi i ze duri. Dio ne ga dà coràio, gavemo da usarlo. Ghe ze tèra lontane, tèria che promete na vita mèio. La fame no la gà da èssar el nostro destino. Emigrate, fino a che v'incontrè na vita nova. Questa la ze la volontà de Dio."

Le parole del prete rimbombava nel cuor de Giovanni. El savea che restar volèa dir la morte lenta de la so faméia, ma ndar via la zera un salto verso l'incerto. Tanti paròni zera contro l'emigrassion parchè rimaren senza brasi par el laoro o, doendo pagarla de pì, fasea circolar boati e disinformassion intrà la zente, creando timor e paura tra quei che volea emigrar. Però, quela sera, guardando in facia ai so fiòi, el ga tacà la decision. I lassarìa el Vèneto.

La decision de emigrar no la ze stà fassile, ma el destino el zera segnà. In na matina nebiosa, la faméia Benedettini la ga messo assieme quei pochi averi e se preparava par el longo viàio fin al porto de Zenoa. Là, i se imbarcarìa su un vapor verso el Brasile, un paese del qual savèa poco, ma che prometea nove oportunità. Prima de partir, Giovanni el ze andà in cesa. El ze inchinà davante l'imagine de San Marco, el patron de Venèssia, e el ga pregà in silensio. El sentiva el peso de i sécoli de stòria su i so spali, ma savèa anca che no ghe zera altra strada.

El zorno de la partensa el ze stà segnà da làgrime e forti struconi. El paeseto intero se ze radunà par saludar i Benedettini. Amissi e visini ofriva preghiere e promesse de letere. La tristessa la zera palpabile, ma ghe zera anca na scintila de speransa nei òci de quei che partiva. "No scordè chi che ti sì, dove che ti sì nati. Tegnì el Vèneto ´ntel cor," disse el vècio Paolo, el amico pì vècio de Giovanni, stringendoghe la man.

El viàio sul Atlántico el ze stà longo e pien de sfide. In te el fondo del vapor, i Benedettini condivideva un spassio streto con decine de altre faméie, provenienti da vàrie region de l’Itàlia, tute in serca de na vita nova. El mar el zera implacà, e tanti ziorni passava sensa che el sol penetrasse fin ai fondi del vapor. Rosa, la fiòla pì granda, se ga amalà durante el viàio. Maria fasea tuto quel che podea par curarla, ma la mancansa de mèdici e le condissioni sanitàrie pèssime rendea difìcile la guarigion. Nei momenti de disperassion, Giovanni se domandava se l'avesse fato ben a partir, ma Maria ghe ricordava le parole de Don Luigi: "Questa la ze la volontà de Dio."

Finalmente, dopo setimane in mar, i ga visto la costa brasiliana. El porto de Santos se distendeva davanti a lori, na vision che mescolava solievo e incertessa. La zera l’inisio de na vita nova, ma anca la fine de tuto quel che i conossèa. El Brasile i ga ressivù con un caldo sofocante e na vegetassion lussuriosa. L’adatarsi la ze stà dificile. La lèngoa, i costumi, la stessa tèra i zera strani. Però, i Benedettini i zera resistenti. Giovanni el ga trovà lavoro in na piantassion de cafè, mentre Maria curava i fiòi e la pìcola piantassion de verdure che lei riusciva a mantegnèr. El laoro el zera duro, ma par la prima olta in ani, ghe zera la speransa.

Con el tempo, altre faméie italiane i se ga unì a lori, creando na comunità dove le tradission del Veneto la zera conservade. In tel meso de le dificoltà, ghe zera anca la contentessa de le racolte, de le feste religiose, e del nasser de novi fiòi, che portava con sé la promessa de un futuro mèio. Rosa la ze guarìa e, ani dopo, la se ga sposà con un giòvane contadino anca lu vèneto. Pietro, el fiòl pì pìcinin, lu el ze cresù forte e pien de sòni.

La nova generassion de i Benedettini no conosseva la fame che la ga segnà la vita de i so genitori. Gli ani ze passadi, e Giovanni el ze invecià. Sedù sora la veranda de casa so, el gavea l’òcio sui campi intorno, che se distendeva fin dove che el veder arivava. El Brasile, cusì distante da la so tera natal, adesso el zera casa sua. Giovanni no ga mai desmentegà el Vèneto. Ghe contava stòrie ai so nepoti de le montagne, dei campi e de le tradissioni de la so tèra. Ma el savea anca che el futuro el zera qua, su sta tèra che lù e la so famèia gavea adotà. "Semo come le piante," diseva. "Le nostre radise le ze ´ntel Vèneto, ma qua, su sta tèra, semo cresudi e demos fruti."

E cusì, la stòria de i Benedettini se la ze intressiada co la stòria del Brasile, un legato de coràio, resistensa e speranza, che continuarìa a vìver inte le generassion future. I Benedettini lori no ze mai ritornà ´ntel Vèneto. Ma, ´ntele so preghiere e nei so sòni, el suon de le campane e el olor de le vigne de casa i zera sempre vivi.